Els inicis de la televisió a Beniopa

Per: Emili Selfa (Beniopa)

S’han imaginat mai com degué ser l’impacte produït als nostres avantpassats en veure passar el primer tren, la primera bicicleta, el primer cotxe o la primera ràdio, doncs bé, jo sóc de la generació que pot contar l’impacte i els efectes de l’aparició de les primeres televisions al poble.
Als anys seixanta del segle passat, Beniopa mantenia una fisonomia i formes de vida molt semblants a les de segles passats: un poble rural valencià, ple de carros, haques, burros, la quadra del carrer nou, fonts públiques, el treball a la Marjal, Marxuquera, la taronja, les hortalisses i el Prado. Els homes treballaven la terra i les dones la casa, a més d’ocupar-se de destapar i tapar els planters de l’horta, ajudar a l’hora de la collita o treballar al magatzem de taronja. A la llar, la cuina sense presa i la sobretaula: les contalles i, especialment, les històries de la Guerra Civil. A tot arreu, l’omnipresència de l’Església amb les seues festes i solemnitats. També els grans esdeveniments, per la posada en escena i la gran participació popular, de la mort i acomiadament del rector don Juan Arlandis i la solemne entrada de don José Sanz. La intensa ocupació donava poc de marge per a les expansions del cos i l’ànima i el cine de la tia Garretes —L’Avenida- proporcionava una via alternativa.

La ràdio i els serials eren el vici de totes les dones que s’ajuntaven en rotgles de vesprada a «cosir sense didal i tallar sense estisora». Els xiquets, a l’escola, on alguns anàvem a esperar al mestre al camí Soliano, travessant tota l’horta. La muntanya i els barrancs, s’havien fet per jugar a tot allò imaginable i no imaginable, especialment per harcar-nos a pedrades els uns al altres. Amb això, en teníem prou per iniciar-nos en l’aprenentatge de la vida. Un dia de l’any seixanta-quatre —aleshores jo tenia vuit anys— el tio Francisco va vindre a casa amb una gran novetat, al bar de Tomàs, al pont, havien posat un televisor al balcó i tots els que entraven al poble s’aparaven meravellats de tal prodigi de modernitat. No es parlava d’una altra cosa; a partir d’ara des de la nova caixa visual tindríem el cine a casa. Tot el món quedava embadalit veient com ballaven, cantaven i feien bous allí dins. Fins i tot mon pare arribà a especular irònicament sobre la innecessitat futura d’anar a les places de bous si els podíem vore a casa, còmodament i, a més, debades.

El fet de viure a casa meua una tia joveneta i malalta va posar damunt la taula la conveniència de comprar un d’aquells nous aparells, i d’altra banda, la circumstància que el tio Miguel Ferrer tinguera una botiga d’electrodomèstics al Prado va facilitar sense dubte la compra. Un bon dia arribà la TV, era enorme, de 31 polzades, si no recorde malament, molt més gran que la ràdio que teníem. La instal•laren damunt d’una tauleta amb rodes, per poder-la manejar per la casa. Recorde que començàrem a vore-la prou malament, amb moltes interferències, sense antena fixa, amb un fil bipolar obert en T i amb cada extrem lligat a un clau de la paret del pati. Amb això només ja la podíem veure: apareixia la carta d’ajust i música. ¡Era fantàstic! Conten que hi havia gent que passava hores i hores mirant i escoltant la carta d’ajust. El canvi a la vida familiar va ser d’impressió. A les menjades principals la TV va passar a un primer pla. Ara tots callaven per escoltar i mirar la caixa novedosa.

El comboi dels xiquets era molt gran i a l’hora dels dibuixos animats, la casa s’omplia de tota la xicalla dels voltants. El Pájaro Loco, El Gato Félix, El Oso Yogi, Tom y Jerry, fins i tot les pel•lícules mudes de Charlot, del Gordo y el Flaco o els programes diaris de Valentina, el Capitan Tan y Locomotoro ens tenien atrapats. Als casinos de Beniopa aparegué immediatament la TV amb gran animació i seguiment, però a les Cases Noves, si la nostra no era la primera instal•lada, era una de les poques existents, i això propicià que l’ampli eix central de la casa, pensat com a pas del carro i de l’haca fins a l’estable o com a espai per treballar les hortalisses, es convertira súbitament en una sala de cine en sessió vespertina i contínua.

El millor venia a poqueta nit. Per la vesprada casa s’omplia amb l’hortalissa de la Marjal —tomaques, pebres, bajoques i albergines, fonamentalment— i es confeccionava i preparava per a dur-se a vendre al Prado la matinada següent. A les 4 del matí, ma mare i els hòmens de casa s’alçaven per anar al Prado a vendre el gènere. Calia gitar-se prompte, però en acabant de sopar començava a vindre el veïnat a vore la TV. Asseguts a terra, amb cadira que molts es portaven o amb algun coixí que facilitava la mare, s’empapaven de tot allò que donara la tele. Igual tenia que fora un Estudio 1 que El Fugitivo, però clar, aviat aparegueren preferències: Bonanza, Los Intocables, El Santo, El Virginiano... Moltes novetats per a uns ulls tan poc posats a la nova imatge catòdica. Sense saber-ho havíem inventat el Teleclub de les Cases Noves. Però la vida és molt dura i no podia parar-la ningú; arribat el moment de la vetllada, mon pare s’alçava, donava la bona nit a tota la parròquia, quasi excusant-se, i pel mig de les quatre columnes de gent que ocupaven les dos primeres nevades de la casa, es tancava dins l’habitació de matrimoni per a dormir. Ma mare i ma tia continuaven amb el veïnat fins que es cansaven o en el pitjor dels casos fins que apareixia Franco i s’acabava l’emissió.

El dissabte la cosa encara era més animada, i com no calia matinar, les Galas del Sábado o Reina por un dia feien feredat. La cosa s’acabava a les tres de la matinada. Els diumenges els bous eren els reis de la parròquia i El Cordovés i l’espontani Platanito tenien a tota l’aficció abonada. Amb l’arribada de l’estiu, i com al cine del poble, passàvem al ras del pati, amb idèntica passió i algun que altre meló d’Alger pel mig.Les coses són com són i a penes un any després —el 1965— la tia Rosita va morir de repent. El dramatisme de la situació, la joventut, el dolor familiar i el dol social de l’època, tan fort encara, no podia ser compatible amb una TV a casa. La nostra no va tornar a connectar-se i el tio Miguel se la va endur per a vendre-la de segona mà. A casa, la tristor i el silenci eren més patents i els veïnats tingueren d’anar comprant-se la tele. Els menuts de casa ara havíem d’incomodar a les cases veïnes si volíem participar de la distracció televisiva, fins que, passats quasi dos anys i després de suportar la pressió que li donàvem, mon pare va dir prou i comprà la segona TV, però ara la novetat ja era a moltes cases i la nostra no va tornar a tindre més mai l’animació viscuda en eixe temps.La tele anava penetrant en les nostres vides però no tota la gent la podia assimilar igual. Algunes persones molt majors ironitzaven sobre el nou invent o en contaven acudits enginyosos.

Només reflectiré el cas de la meua rebesàvia — la tia Pepa la Conya— una dona que fregava els noranta anys i que no acabava d’assimilar bé l’invent. Sempre deia amb molta gràcia allò de: —Tant com ens ha costat de dir flim, ara va li diuen penícula. Per a ella allò era la Turovisió. Si aparexia un presentador i deia: Buenos dias, ella sempre contestava: Buenos dias, i fins i tot raonava amb els actors. Estava impedida i a penes podia caminar. Un dia se la van trobar cridant a la porta del carrer: —¡Que vol matar-me! ¡Que vol matar-me! El veïnat li preguntà espantat què li passava i ella va contestar acalorada: —Un xicot amb bigot s’ha tret una pistola, ací a la turovisió, i m’ha dit: ¡Yo a usted la mato!No vull deixar passar l’oportunitat, a l’hora de reflectir aquestos records, de citar la forta impressió en la gent de l’arribada del primer home a la Lluna i la seua retransmissió per la TV. Veure la gent embadocada, aquelles vespres de les festes de Beniopa de 1969, veient com Neil Amstrong baixava de la càpsula espacial i posava el peu a la Lluna, en una retransmissió històrica de Jesús Hermida, era una manera d’intuir que tot un món nou i de modernitat s’obria o pel contrari que el món rural entrava en el seu ocàs definitiu. Recorde especialment com veient estes imatges a casa de mon tio Tòfol al carrer Barraques, s’acostà el nostre veí Pepet de Manganella —molt major ja— i mentre lligava el cigarret exclamava: —!Redéu, redéu, ens faran creure que un burro vola¡S’ha especular molt sobre la veracitat d’aquelles imatges o sobre la possibilitat que foren recreades i filmades a un plató, i en llegir o veure notícies que en parlen, sempre em ve al cap el tio Manganella i la seua digna representació del desconfiat i incrèdul llaurador valencià.

Magnífica lliçó per a l’esdevenidor, si tenim en compte que ben prompte res d’allò que eixira en la TV podia ser per casualitat.