300 anys després del mal d'Almansa i ací estem

Per: Emili Selfa (Beniopa).

Els valencians no hem oblidat la desfeta d’Almansa, d’aquell 25 d’abril d’ara fa 300 anys. No pot ser d’altra manera, a aquella decisiva jornada i a aquells camps castellans, uns exercits, majoritàriament estrangers, decidiren el nostre futur com a poble.

Si des de la fundació del Regne per Jaume I havíem consolidat un estat amb atributs, lleis i govern propi, aquell conflicte ho ensorrà tot. Les circumstàncies polítiques derivades de la mort, sense descendència, del darrer rei de la casa d’Àustria provocaren la guerra entre els dos pretendents a la corona hispànica. S’ajuntaren diversos conflictes: dinàstic espanyol, internacional entre potencies hegemòniques, i de revolta social valenciana. Calia prendre partit i els valencians optaren per l’arxiduc Carles d’Àustria, i Basset fou el nostre heroi nacional. El mateix 1707 caigué València i tot acabà definitivament amb la caiguda de Barcelona el 1714 i amb els tractats internacionals de pau. Els maulets perdérem, però allò segur és que mai imaginarien les funestes i desproporcionades conseqüències d’aquella derrota.

La repressió fou immissericorde. Venjança i mort a les viles rebels: Pego, Vila Real, Dénia,... i l’exemple ignominiós de Xàtiva, incendiada i arrasada per complet i desposseïda del seu nom històric pel de San Felipe. No van tardar en aparèixer els decrets del nou borbó, l’abolició del furs i el Decret de Nova Planta. Durant més de cent anys estiguérem sotmesos a un estat militar governat pel Capità General de València, per suposat estranger. Els canvis venien forçats, el canvi de llengua a l’administració i a l’església, la nova jerarquia eclesiàstica forana, els ajuntaments, les universitats, ... Certament els borbons representaven el despotisme il·lustrat i, pot ser, totes les monarquies del moment tendien al centralisme, però els efectes d’aquella derrota per al nostre poble han estat decisius. Aquells botiflers, militars, eclesiàstics, magistrats, regidors; s’emplearen a fons, de manera sistemàtica i contundent, “para que no haya ninguna diferencia con los de Castilla”. Aplicaren mà de ferro per a un poble sotmès.Però, ara podem dir també, ben alt i ben clar que han fracassat. Que la morta està viva, i que després de 300 anys, ací estem. Han passat il·lustracions, revolucions burgeses, repúbliques, revolucions proletàries i dictadures, i el poble valencià no ha abandonat. Que l’Espanya que somiaren els borbons, a l’estil centralista francès, no ha existit mai si no s’imposa per les armes. Els costa d’entendre que Espanya serà plurinacional i diversa o no serà. I hui toca, encara, recordar tot açò, perquè els hereus de tot aquell genocidi sistemàtic se’n van a jugar al tenis i no tenen la dignitat de posar ni cara de circumstàncies en el moment de recordar la ferida. Els valencians, hereus d’aquells patriotes maulets necessitem recordar-ho i actuar políticament i en conseqüència, per poder encarar un futur esperançador per al poble valencià. Les properes eleccions són una oportunitat de portar-ho a la pràctica, no la deixem passar. Mentre senyalar que ens ha agradat molt que l’ajuntament de Gandia haja instal·lat la monumental escultura al·legòrica d’Antoni Miró en un lloc tan assenyalat, la nova plaça del 25 d’abril, com és l’entrada principal de la ciutat. Ací estem.

Professor de secundària.

Contra les majories absolutes, contra l'abstenció

Per: Rafa Castelló.

Al trailer de Ja en tenim prou, el Ferran Torrent diu que «ja en tenim prou, de majories absolutes». I té raó. Les experiències de govern amb majoria absoluta han estat experiències negatives per la majoria de la població, foren d'un partit o d'altre.

L'esquifit sistema de separació de poders de la democràcia espanyola trontolla, fins a perdre l'equilibri, quan una majoria absoluta s'apodera de l'arc parlamentari. Per tant, jo signe el que diu el Ferran: no vull cap majoria absoluta. Vull que el govern haja de negociar i arribar a acords amples en el desenvolupament legislatiu de la societat valenciana.

Ara bé, també és ben cert que davant les eleccions del 27 de maig, les probabilitats que el PSOE obtinga una majoria absoluta al País Valencià són molt, molt, remotes. Per tant, ara i ací, pronunciar-se contra les majories absolutes és pronunciar-se contra una majoria absoluta del PP. Aleshores la pregunta és: ¿com evitar una majoria absoluta del PP al País Valencià les properes eleccions? No hi ha fòrmules magistrals en els afers de la política, tanmateix hi ha alguna cosa que cal fer sempre, abans de llançar-se: estudiar les dades. Elles ens donen pistes.
En un llibre editat per Vicent Franch i publicat per la Fundació Vives i la Generalitat Valenciana, Elecciones autonómicas y municipales de 2003 en la Comunitat Valenciana (sic), vaig aportar, junt a uns companys de departament, Ramon Llopis i Jordi Giner, un capítol sobre les característiques dels votans i abstencionistes en eixes eleccions, «Votants i abstencionistes a les Eleccions Autonòmiques de maig de 2003», a partir de les dades facilitades per una enquesta feta menys d'un mes després de les eleccions. Remarcar algunes idees que vaig extreure aleshores i que, donat que són les darreres eleccions autonòmiques celebrades al País Valencià, ens poden ser d'utilitat.

1. Les dades ens indiquen, en primer lloc, que amb una abstenció al voltant del 25%-26%, o menys, no es donen majories absolutes. Per tant, el primer objectiu seria aconseguir que la participació electoral del dia 27 superara, diguem-ne, el 74%. Això ja va passar a les eleccions de 1987, i el PSOE va perdre la majoria absoluta, i el 1995, quan el PP guanyà, però sense majoria absoluta. Les darreres eleccions, les de 2003, es va produir una reducció de l'abstenció, respecte a 1999, però no va ser suficient. I el principal forat abstencionista afectava aleshores a potencials votants del PSOE (uns 300.000), EU (uns 80.000) i BLOC (uns 35.000), i tingué com a efecte que la participació es quedara en un 71.5%.

2. Al cens de 2003, hi trobàvem al voltant d'un 75% de votants constants, és a dir, uns ciutadans que si no votaven, era per raons tècniques (no trobar-se al cens: així la revisió del cens és important, i s'acaba en 4 dies) o d'impossibilitat fàctica(trobar-se fora del lloc: o siga, el vot per correu, s'ha de controlar); un 13% d'abstencionistes esporàdics i un 12% d'abstencionistes militants. Si descomptem el tercer grup, que s'absté sistemàticament, i l'abstenció tècnica dels dos primers grups, obtindríem un mena de límit de participació a les eleccions autonòmiques valencianes situat al voltant del 78%.

3. Els grups més abstencionistes són les persones amb una edat inferior als 45 anys, amb un autoposicionament ideològic de centre i actius al mercat laboral. Destaquen per damunt, molt per damunt, el grup de nous votants, aquells que encara no han votat per raons d'edat, que presenten una taxa d'abstenció propera al 50%. Els grups més participatius electoralment són les persones amb més de 55 anys, jubilats i sense estudis.

4. Entre les persones actives al mercat laboral, nous votants i estudiants, les eleccions del 2003 les va guanyar el PSOE; mentre que el PP va guanyar les eleccions a partir del vot aconseguit entre la població jubilada i les mestresses de casa, i la majoria absoluta per una participació baixa, precisament dels grups que donaven la victòria al PSOE.

5. Així les coses, el Compromís pel País Valencià pot mobilitzar una quantitat de ciutadans situada entre 250.000 i 300.000 votants. El PSOE, però, pot mobilitzar entre 1.100.000 i 1.200.000 vots. Si afegim les característiques dels abstencionistes, resta clar que la major part del pes de la mobilització electoral per a maig recau del costat del PSOE. Ara bé, hem de ser conscients que per molt que es treballe, no podrem mobilitzar tots els 1.500.000 de potencials votants de PSOE i Compromís, per tant, no podem deixar perdre cap vot cap a l'abstenció, que el resultat pot ser molt ajustat.

En definitiva, pense que no podem esperar trasvassos de vot del PP cap a este costat del llindar ideològic, com a molt podem desmobilitzar-los, però tal com veig els mitjans de comunicació i la campanya del PP, eixa desmobilització dels votants del PP em sembla perduda. La nostra faena està en aconseguir que els abstencionistes deixen de ser-ho. D'esta manera, a més a més, ningú no agafa vots de ningú: del que es tracta és de traure'ls de casa. Cada força política ha de treballar, per separat i conjuntament, segons calga, amb els sectors socials més pròxims, per evitar que s'abstinguen. I si el PSOE no fa la faena (i no tinc indicis que l'estiga fent), l'hauran de fer totes les forces polítiques que composen el Compromís.

Professor de la Universitat de València

POSIDÒNIA OCEÀNICA : CONÈIXER-LA PER PROTEGIR-LA

Per: Àngela Barber (Gandia)

"Hi ha un cert rebuig de la realitat, un desig de puresa antinatural, el desig que la platja siga aquell desert ideal, escenari buit o riba nua o imatge del cos nu". Jean-Didier Urbain. Sur la Plage.
Tresor mediterrani, indicadora de platges netes i mantenidora de la salut del medi marí.

La posidònia és una planta que viu baix la mar, endèmica del mediterrani, formant grans extensions anomenades algers o praderies. És una de les principals fons de vida de la Mediterrània, font d’aliment de moltes espècies marines, a més produeix gran quantitat d’oxigen i l’arena blanca de les nostres platges.

En els llocs on hi existeix, la podem identificar per l’acumulació de fulles i tiges mortes que apareixen a la tardor i l’hivern a les platges.
Les porcions de rizomes, fulles i sorra són rodades per les ones formant boles anomenades pilotes de mar.
La posidònia morta sobre la platja, protegeix l’arena de les grans ones causades pels temporals i aporta matèria orgànica a les dunes necessària per al creixement de les plantes.Cal tindre en compte que la posidònia viva juga un paper important en la formació de les platges: - És el lloc on es produeix bona part de l’arena blanca- Si forma una elevació submarina obliga a les ones a trencar lluny de la platja i evita l’erosió.- Forma una barrera que evita que l’arena fugi mar endins.

Pel que fa als usos tradicionals de la posidònia, en trobem fonamentalment quatre:- Medicinal: insecticida, vulneraria, alleugera la bronquitis, font de sals iodades, és bona contra l’acne i les varius.- Agrícoles: matalàs per al bestiar, adobs per als camps (dessalada per la pluja), aliment per als animals.- Construcció: Com aïllament entre l’encanyissada i el terrat, per a bastir parets, com a lligam del fang.- Altres: embalatge de materials fràgils com el vidre (alga dels vidriers), combustible (tiges i arrels), fabricació de paper.

SOS
El nostre ecosistema està amenaçat per l’ús intensiu del litoral: abocaments que contaminen l’aigua, la construcció de molls, dics i ports, la pesca de ròssec i la introducció d’espècies exòtiques invasores.A l’igual que un bosc cremat, l’alger no acull la varietat d’espècies d’abans, l’aigua s’enterboleix, se’n va l’arena arrossegada per les ones, minva la pesca...

Pots trobar-hi més informació: http://www.lifeposidonia.caib.es/