Neocentralisme o les dos espanyes

Per: Emili Selfa (Beniopa)

L’ambient polític que transmeten els mitjans es fa cada dia més insuportable. Sembla que no hi ha cap altre problema que el de De Juana Chaos i el de Navarra. És el PP qui porta l’agenda política i és evident que han optat per tirar-se al carrer –la dreta sempre ha pensat que el carrer era seu, com proclamava Fraga fa anys- i estan aconseguint un nivell de crispació i de radicalització política perillós.

Allò més provable serà que acabarem manifestant-nos tots al carrer, com ho férem quan el cop d’estat de Tejero, la mort de Miguel Àngel Blanco o la guerra d’Iraq. No tindrem més remei, i té collons la cosa, precisament quan el concepte “política” està més devaluat que mai o la gent passa més de la política. No pot ser d’altra manera, suportar el bombardeig, tots els dies i a tothora de la Ser i la Cope, de El País i del Mundo, del Levante i Las Provincias, de totes les TV, del pamflet partidista i en molts casos incendiari de Canal 9, ... no és per a menys. Allò realment transcendent –allò que li fan vore a la ciutadania- és el que passa a Madrid, a les Corts de Madrid, i al govern central. Ara davant d’unes eleccions municipals i autonòmiques tindrem ocasió de comprovar-ho. El protagonisme mediàtic serà per a Zapatero i per a Rajoy, i per avaluar qui té les de guanyar el govern realment important per a ells; els problemes reals dels valencians una vegada més quedaran en un paper secundari o testimonial.

Aznar és la cara i ulls d’aquesta situació. Ell és qui, traguent el falangista que portava dins, a més de ser víctima real d’ETA, va arraconar l’esperit més positiu i constructiu de la transició política espanyola, propiciat majoritàriament pel PSOE, UCD, PCE i els nacionalismes. Ell i els seus han descobert la rendibilitat política d’agitació de l’<>, de la bandera de la <>, i de tota la parafernàlia franquista que exhibeixen a les seues manifestacions. ¡Com em venen ara a la memòria persones que votaren a aquell Aznar del 96 i deien que ho feien només pensant en la butxaca! Així ens ha anat. Per altra banda Zapatero, que fa la mateixa política econòmica que feia el PP i en alguna cosa calia distingir-se, porta com a característica política destacada les qüestions simbòliques, la memòria històrica,... ; és a dir, un distanciament notable d’aquell esperit de la transició, i al PP li ve que ni pintat.

El resultat de tot plegat, a més d’un ambient irrespirable, és que un PP tant radicalitzat és molt improbable que governe l’estat. Fins i tot, un personatge com Fraga ho ha advertit als seus. Però el mal que deixaran serà guapet: enfortiment de l’espanyolització i del centralisme. Amb el PP provocant i amb el PSOE assumint, Espanya reforçada. I els valencians? Sembla que encara majoritàriament desvanits amb el PP i les seues noves glòries a Espanya.

Professor d'ensenyament secundari

Les deixalles semiprecioses

Per: Sandra Cardona (Gandia)

Què deuria haver dins d’un contenidor de fem per a que, sense necessitat d’arromangar-nos les mànigues, ens endinsàrem dins d’ell remenant tantes bosses com foren accessibles?
Un ésser humà indefens?. Un animal reclamant ajuda?.

Que hi ha a dins d’un contenidor de fem?. Llevat que no tingues hort o jardí, tot és reutilitzable mitjançant el reciclatge i el compostatge.

No obstant això, hi ha encara qui practica l’evasió de la responsabilitat augmentant el deute comú de l’ésser humà amb la natura i fa servir una única bossa , de plàstic per suposat, per a desfer-se d’allò que ja no li resulta profitós.

Així, podem trobar fusta, vidre, medicaments, paper, roba, ampolles i marraixes de plàstic, tetra paks i milers i milers d’objectes d’infinits materials que tan sols unes hores abans gaudien d’un vida més o menys complexa i saludable.

Quin és el temps d’amortització d’un bé d’ús comú?. Evidentment això dependrà del nostre nivell econòmic, estat anímic, entorn sociocultural, capacitat intel·lectual i el nostre estat mental entre d’altres circumstàncies. De fet, allò que per a certes persones esdevindria un objecte inútil pel seu estat d’ús o conservació, per a d’altres podria representar una troballa de gran utilitat. Bé perquè, com he dit abans, cadascú veu la realitat des de diferents paràmetres, ó perquè els valors difereixen més allà de cada cultura, en cada individu.

Conseqüentment, identificant aquesta diversitat, resultaria raonable establir un sistema d’intercanvi de deixalles. Que disminuiria l’abocament no diferenciat i augmentaria la rendibilitat dels productes adquirits en l’espiral consumista i destructivista que menysprea l’aprofitament últim envers la satisfacció de la nova adquisició.

Advocada.

No penses en l'òs blanc

Per: Rafael Castelló (Oliva)

Quan jo tenia 11 anys, encara vivia Franco, i jo em pensava que Espanya era "Una, Grande y Libre" (en majúscules, perquè era Espanya, que era una, gran i lliure). I també em pensava que el català, el gallec i l'euskera (vascuence, en deien aleshores) eren dialectes del castellà: que això ens ensenyaven els llibres d'escola de l'època. Soc germà major, i els meus pares deixaren d'estudiar als 8 o 9 anys, per tant en aquell temps, amb 11 anys, jo era la persona amb més estudis de la meua família. Això passava fa 32 anys i mireu per on vaig ara. Així que no sé on serà el meu nebot d'ací 32 anys, quan jo en tinga, si arribe, 75 anys i ell 43, com jo ara. Per tant, ja em sembla fantàstic que, siga amb la formulació que siga, amb 11 anys, ell puga expressar els seus dubtes i preguntes sense cap mena de por i amb tota llibertat, i trobe adults que intenten resoldre'ls.La cosa crec que està en el binomi estat-nació.

La cosa crec que està en el pensar amb els mateixos esquemes mentals que lliguen un estat a una nació, o viceversa. Un anunci de cotxes deia, fa uns mesos, que era una formulació de Tolstoi (wiki), dedicada al seu germà: «no pots moure't del racó mentre penses en un òs blanc». Mira que saben els publicistes!! George Lakoff (wiki) en sap bastant de les metàfores de la vida quotidiana, i ens deia fa uns anys que el problema dels demòcrates als Estats Units el podríem formular com a «no penses en l'elefant» (símbol dels republicans dels Estats Units). I ho deia perquè els demòcrates elaboraven el seu discurs de crítica a partir de la pròpia lògica dels republicans. I amb eixa lògica, la dels republicans, guanyen sempre els republicans.

Si emprem el mateix esquema polític que l'adversari, que, siga dit, té tots els avantatges, hem perdut la partida d'inici. L'equació estat=nació és l'equació dels estats-nació, dels que manen, i per molt que nosaltres la neguem en donar-li la volta, nació=estat, funciona amb la mateixa lògica. Afirmar que Espanya no existeix, a més de ser una mentida (afirmació que no s'ajusta als fets) fàcil de captar, ens obliga a pensar-hi en Espanya: «no pots moure't del racó mentre penses amb l'òs blanc», que deia en Tolstoi al germà. Diu l'Ignasi Mora, en un comentari a l'anterior enviament, que els nacionalistes són ells, i té tota la raó: els primers nacionalistes políticament rellevants a Espanya van ser els liberals de Càdis, cap els inicis del segle XIX: van formular el projecte. I diuen de nosaltres que també som nacionalistes, valencians o catalans, segons els casos. I també tenen raó: volem un estat perquè som una nació.

La cosa és que, de fet, nosaltres ens revoltem contra un model polític que intenta igualar estat espanyol a nació espanyola, degut als efectes negatius, de negació, que això té sobre la nostra política i sobre la nostra cultura. Ells ens neguen a nosaltres i la nostra resposta és negar-los a ells. I, sincerament, després de molts anys de donar-li voltes, no veig que siga una resposta d'allò més intel·ligent, la nostra. Qui som nosaltres? Qui són ells?

Tot no és només una qüestió de llengua i cultura, encara que poguera començar per això. També és una qüestió de política i d'economia. El model estat-nació, al qual ens apuntem en donar-li la volta, és un model que té implicacions d'homogeneïtzació cultural, política i econòmica: les lleis sobre l'agricultura no poden ser les mateixes a Andalusia que al País Valencià, ja que la nostra agricultura és diferent a l'andalusa, les lleis sobre l'ensenyament no poden ser les mateixes ja que al País Valencià hi ha especificitats educatives... La llista podríem fer-la d'allò més llarga, potser tan llarga com volguérem, fins a l'infinit.

Si entenem que una nació és una llengua i una cultura, i demanem un estat per eixa raó, aleshores l'estat que montarem serà un estat que voldrà homogeneitzar la llengua i la cultura al seu sí. Potser podem voler un estat per altres raons, no? Posem per cas perquè ens agrada la democràcia, el plurilingüisme o la diversitat més que no els agrada als espanyols. ¿O és que cal ser nació per demanar un estat propi? ¿Potser és que una nació, com a forma de legitimació d'un estat, ha de ser una altra cosa que no una llengua i una cultura? ¿Potser podem triar?: si volem un estat per controlar les pròpies polítiques, haurem de definir la nació d'una altra manera; si volem una nació lingüística i cultural, haurem de construir l'estat d'una altra manera. Siga com siga, jo continue preguntant-me: ¿he de tindre, necessàriament, una nació per reivindicar un estat propi? o ¿si tinc un estat propi he de construir, necessàriament, una nació?

Em sembla que continue al racó, i l'òs blanc que no desapareix del meu pensament.

Professor de la Universitat de València.