Per: Emili Selfa (Beniopa).
Els valencians no hem oblidat la desfeta d’Almansa, d’aquell 25 d’abril d’ara fa 300 anys. No pot ser d’altra manera, a aquella decisiva jornada i a aquells camps castellans, uns exercits, majoritàriament estrangers, decidiren el nostre futur com a poble.
Si des de la fundació del Regne per Jaume I havíem consolidat un estat amb atributs, lleis i govern propi, aquell conflicte ho ensorrà tot. Les circumstàncies polítiques derivades de la mort, sense descendència, del darrer rei de la casa d’Àustria provocaren la guerra entre els dos pretendents a la corona hispànica. S’ajuntaren diversos conflictes: dinàstic espanyol, internacional entre potencies hegemòniques, i de revolta social valenciana. Calia prendre partit i els valencians optaren per l’arxiduc Carles d’Àustria, i Basset fou el nostre heroi nacional. El mateix 1707 caigué València i tot acabà definitivament amb la caiguda de Barcelona el 1714 i amb els tractats internacionals de pau. Els maulets perdérem, però allò segur és que mai imaginarien les funestes i desproporcionades conseqüències d’aquella derrota.
La repressió fou immissericorde. Venjança i mort a les viles rebels: Pego, Vila Real, Dénia,... i l’exemple ignominiós de Xàtiva, incendiada i arrasada per complet i desposseïda del seu nom històric pel de San Felipe. No van tardar en aparèixer els decrets del nou borbó, l’abolició del furs i el Decret de Nova Planta. Durant més de cent anys estiguérem sotmesos a un estat militar governat pel Capità General de València, per suposat estranger. Els canvis venien forçats, el canvi de llengua a l’administració i a l’església, la nova jerarquia eclesiàstica forana, els ajuntaments, les universitats, ... Certament els borbons representaven el despotisme il·lustrat i, pot ser, totes les monarquies del moment tendien al centralisme, però els efectes d’aquella derrota per al nostre poble han estat decisius. Aquells botiflers, militars, eclesiàstics, magistrats, regidors; s’emplearen a fons, de manera sistemàtica i contundent, “para que no haya ninguna diferencia con los de Castilla”. Aplicaren mà de ferro per a un poble sotmès.Però, ara podem dir també, ben alt i ben clar que han fracassat. Que la morta està viva, i que després de 300 anys, ací estem. Han passat il·lustracions, revolucions burgeses, repúbliques, revolucions proletàries i dictadures, i el poble valencià no ha abandonat. Que l’Espanya que somiaren els borbons, a l’estil centralista francès, no ha existit mai si no s’imposa per les armes. Els costa d’entendre que Espanya serà plurinacional i diversa o no serà. I hui toca, encara, recordar tot açò, perquè els hereus de tot aquell genocidi sistemàtic se’n van a jugar al tenis i no tenen la dignitat de posar ni cara de circumstàncies en el moment de recordar la ferida. Els valencians, hereus d’aquells patriotes maulets necessitem recordar-ho i actuar políticament i en conseqüència, per poder encarar un futur esperançador per al poble valencià. Les properes eleccions són una oportunitat de portar-ho a la pràctica, no la deixem passar. Mentre senyalar que ens ha agradat molt que l’ajuntament de Gandia haja instal·lat la monumental escultura al·legòrica d’Antoni Miró en un lloc tan assenyalat, la nova plaça del 25 d’abril, com és l’entrada principal de la ciutat. Ací estem.
Professor de secundària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada