Per: Roger Cremades Rodeja (Gandia)

No suporteu les platges abarrotades? El ciment us pesa als ulls? Doncs tothom cap a l’Ahuir!L’Ahuir és un d’aquells espais que queden sense construir al litoral del País Valencià.

Tot i això hi ha nombrosos trams de costa sense urbanitzar d’entre 5 i 1 quilòmetres separant molts municipis. Això permet que tota la costa valenciana no siga un passeig marítim.La platja de l’Ahuir i la seua restinga ocupen més de 2 quilòmetres de primera línia litoral no urbanitzada al terme de Gandia, amb una amplària d’uns 800 metres des de la mar fins la carretera Nazaret-Oliva, que la separa de les Marjals de la Safor.

Volem repassar quins són els principals valors de l’Ahuir:- La presència de dunars amb la flora i fauna que els acompanya és un fet extraordinari per si mateix. Sobretot si tenim en compte els processos de transformació paisatgística que es donen a la costa valenciana.- El paisatge agrícola immediat, encara amb algun espai de “muntanyar”, vegetació preforestal típica de les dunes estabilitzades que es conserva en algunes pinedes.- El fons escènic forestal amb varietat de formacions vegetals del massís del Mondúver.

Els seus afloraments rocosos deguts a la naturalesa càrstica del nostre territori i les visibles formacions geològiques.- L’amplària de la platja, poc comú tenint en compte els processos d’erosió que pateixen aquests espais a la majoria del litoral.- La perfecta visibilitat de tots els elements del paisatge, sense construccions properes ni alteracions visuals significatives.Degut al conjunt que hi trobem present, podem afirmar que a la platja de l’Ahuir apreciarem el millor paisatge litoral de la comarca. La fragilitat d’aquest paisatge s’ha de tenir en compte de cara a l’ordenació territorial.

Qualsevol edificació provocarà un impacte no remeiable per a l’escenari paisatgístic de la platja de l’Ahuir. Açò es deu a la baixa altura de la vegetació existent i a la llunyania relativa d’aquesta des dels punts d’observació situats arreu de la platja. Cal que mostrem la voluntat que aquesta platja es mantinga com està, o millor, perquè està inclosa al Pla General d’Ordenació Urbana de Gandia com a zona urbanitzable, tot i els seus valors i els dels espais que la rodegen. Així mateix, es troba dins el perímetre d’influència de dos espais inclosos en el Catàleg de Zones Humides: la Desembocadura del Riu de Xeraco i les marjals de la Safor, a banda que és la sortida natural a la mar d’aquestes.

Aquests dos entorns, així com també les dunes mòbils de la mateixa platja, són LIC de la Xarxa Natura 2000.La regeneració de l’Ahuir acabaria de donar al municipi de Gandia una varietat d’ambients i una singularitat única. Un atractiu poc comú en un entorn geogràfic majoritàriament urbanitzat.Des del punt de vista econòmic i turístic, en un context de ciment i asfalt, aquesta joia pot continuar atraient a la comarca al turisme més exigent i conscienciat en paràmetres paisatgístics.

Per acabar, volem insistir que cadascú de nosaltres pot ser el protagonista de la manifestació cívica més fresca de l’estiu. Perquè l’Ahuir serà nostra. Tans sols cal anar-hi a prendre el bany.

Membre de la Plataforma Pels Pobles de la Safor.

Aquest article fou publicat, també, a la revista Quinzedies, el juliol de 2007.

La Valldigna en peu de guerra!

Per: Pau Alabajos.

Una vegada més els interessos econòmics d'uns pocs han prevalgut sobre la qualitat de vida de milers de ciutadans. Ha passat en la Valldigna: després de divuit anys de mobilitzacions (que es diuen prompte), el dia 7 d'agost de 2007 va entrar en funcionament la línia d'alta tensió entre Castelló de la Ribera i Gandia.

Però el drama no acaba ací, ara mateix n'hi ha dues línies elèctriques més projectades en la zona: una que connecta Dénia amb Cullera (allò que no ha pogut el ferrocarril ho aconseguirà l'alta tensió) i una altra que va des de Cullera fins a Barxeta i que anirà acompanyada del transvassament Xúquer-Vinalopó.

Em ve a la memòria el 24 de febrer d'enguany. Aquell dia va tindre lloc una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden a la Valldigna: un grup de músics (Feliu Ventura, Ximo Caffarena, Òscar Briz, Pep Gimeno "Botifarra" i jo mateix) volguérem mostrar el nostre suport i la nostra solidaritat amb la gent de la Coordinadora Contra l'Alta Tensió realitzant un concert matinal en memòria de Joan Pellicer. Per la vesprada, una riuada de manifestants va envair el poble de Barxeta, l'únic municipi que s'ha negat en redó a signar els acords que claudiquen davant dels impulsors d'aquesta línia. Em va semblar molt engrescadora la capacitat de convocatòria que els organitzadors van demostrar aquell dia: els veïns de la Valldigna estaven al seu costat i ho expressaren ben alt i ben clar prenent els carrers de la població. Fa sis mesos l'Ajuntament de Barxeta va presentar un recurs davant del Tribunal Europeu d'Estrasburg que suposa l'última via d'esperança per a aquells ciutadans de les comarques centrals que no estan disposats a posar-li preu al paisatge que els envolta.

Per altra banda, caldria fer una anàl•lisi profunda de les circumstàncies i posar el nostre punt de mira en les intencions subreptícies de la companyies energètiques: ¿què passaria si es paralitzara la xàrcia projectada de línies d'alta tensió que va des del sud de l'Estat Francés fins al sud de l'Estat Espanyol? ¿Posaria això en perill l'abastiment elèctric de la ciutadania? ¿Per quina raó els convindrà tant a les empreses de subministrament enllaçar amb el nord d'Àfrica? ¿No serà que la permissivitat legal d'aquestos països en vies de desenvolupament els permetria construir una sèrie de centrals nuclears que en Europa gaudeixen d'una impopularitat incòmoda i flagrant? ¿No estaríem parlant, llavors, d'una legitimació jurídica de l'espoli que les grans empreses espanyoles perpetren tàcitament en el Tercer Món?

(Músic, membre del COM - Col•lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià)

Els inicis de la televisió a Beniopa

Per: Emili Selfa (Beniopa)

S’han imaginat mai com degué ser l’impacte produït als nostres avantpassats en veure passar el primer tren, la primera bicicleta, el primer cotxe o la primera ràdio, doncs bé, jo sóc de la generació que pot contar l’impacte i els efectes de l’aparició de les primeres televisions al poble.
Als anys seixanta del segle passat, Beniopa mantenia una fisonomia i formes de vida molt semblants a les de segles passats: un poble rural valencià, ple de carros, haques, burros, la quadra del carrer nou, fonts públiques, el treball a la Marjal, Marxuquera, la taronja, les hortalisses i el Prado. Els homes treballaven la terra i les dones la casa, a més d’ocupar-se de destapar i tapar els planters de l’horta, ajudar a l’hora de la collita o treballar al magatzem de taronja. A la llar, la cuina sense presa i la sobretaula: les contalles i, especialment, les històries de la Guerra Civil. A tot arreu, l’omnipresència de l’Església amb les seues festes i solemnitats. També els grans esdeveniments, per la posada en escena i la gran participació popular, de la mort i acomiadament del rector don Juan Arlandis i la solemne entrada de don José Sanz. La intensa ocupació donava poc de marge per a les expansions del cos i l’ànima i el cine de la tia Garretes —L’Avenida- proporcionava una via alternativa.

La ràdio i els serials eren el vici de totes les dones que s’ajuntaven en rotgles de vesprada a «cosir sense didal i tallar sense estisora». Els xiquets, a l’escola, on alguns anàvem a esperar al mestre al camí Soliano, travessant tota l’horta. La muntanya i els barrancs, s’havien fet per jugar a tot allò imaginable i no imaginable, especialment per harcar-nos a pedrades els uns al altres. Amb això, en teníem prou per iniciar-nos en l’aprenentatge de la vida. Un dia de l’any seixanta-quatre —aleshores jo tenia vuit anys— el tio Francisco va vindre a casa amb una gran novetat, al bar de Tomàs, al pont, havien posat un televisor al balcó i tots els que entraven al poble s’aparaven meravellats de tal prodigi de modernitat. No es parlava d’una altra cosa; a partir d’ara des de la nova caixa visual tindríem el cine a casa. Tot el món quedava embadalit veient com ballaven, cantaven i feien bous allí dins. Fins i tot mon pare arribà a especular irònicament sobre la innecessitat futura d’anar a les places de bous si els podíem vore a casa, còmodament i, a més, debades.

El fet de viure a casa meua una tia joveneta i malalta va posar damunt la taula la conveniència de comprar un d’aquells nous aparells, i d’altra banda, la circumstància que el tio Miguel Ferrer tinguera una botiga d’electrodomèstics al Prado va facilitar sense dubte la compra. Un bon dia arribà la TV, era enorme, de 31 polzades, si no recorde malament, molt més gran que la ràdio que teníem. La instal•laren damunt d’una tauleta amb rodes, per poder-la manejar per la casa. Recorde que començàrem a vore-la prou malament, amb moltes interferències, sense antena fixa, amb un fil bipolar obert en T i amb cada extrem lligat a un clau de la paret del pati. Amb això només ja la podíem veure: apareixia la carta d’ajust i música. ¡Era fantàstic! Conten que hi havia gent que passava hores i hores mirant i escoltant la carta d’ajust. El canvi a la vida familiar va ser d’impressió. A les menjades principals la TV va passar a un primer pla. Ara tots callaven per escoltar i mirar la caixa novedosa.

El comboi dels xiquets era molt gran i a l’hora dels dibuixos animats, la casa s’omplia de tota la xicalla dels voltants. El Pájaro Loco, El Gato Félix, El Oso Yogi, Tom y Jerry, fins i tot les pel•lícules mudes de Charlot, del Gordo y el Flaco o els programes diaris de Valentina, el Capitan Tan y Locomotoro ens tenien atrapats. Als casinos de Beniopa aparegué immediatament la TV amb gran animació i seguiment, però a les Cases Noves, si la nostra no era la primera instal•lada, era una de les poques existents, i això propicià que l’ampli eix central de la casa, pensat com a pas del carro i de l’haca fins a l’estable o com a espai per treballar les hortalisses, es convertira súbitament en una sala de cine en sessió vespertina i contínua.

El millor venia a poqueta nit. Per la vesprada casa s’omplia amb l’hortalissa de la Marjal —tomaques, pebres, bajoques i albergines, fonamentalment— i es confeccionava i preparava per a dur-se a vendre al Prado la matinada següent. A les 4 del matí, ma mare i els hòmens de casa s’alçaven per anar al Prado a vendre el gènere. Calia gitar-se prompte, però en acabant de sopar començava a vindre el veïnat a vore la TV. Asseguts a terra, amb cadira que molts es portaven o amb algun coixí que facilitava la mare, s’empapaven de tot allò que donara la tele. Igual tenia que fora un Estudio 1 que El Fugitivo, però clar, aviat aparegueren preferències: Bonanza, Los Intocables, El Santo, El Virginiano... Moltes novetats per a uns ulls tan poc posats a la nova imatge catòdica. Sense saber-ho havíem inventat el Teleclub de les Cases Noves. Però la vida és molt dura i no podia parar-la ningú; arribat el moment de la vetllada, mon pare s’alçava, donava la bona nit a tota la parròquia, quasi excusant-se, i pel mig de les quatre columnes de gent que ocupaven les dos primeres nevades de la casa, es tancava dins l’habitació de matrimoni per a dormir. Ma mare i ma tia continuaven amb el veïnat fins que es cansaven o en el pitjor dels casos fins que apareixia Franco i s’acabava l’emissió.

El dissabte la cosa encara era més animada, i com no calia matinar, les Galas del Sábado o Reina por un dia feien feredat. La cosa s’acabava a les tres de la matinada. Els diumenges els bous eren els reis de la parròquia i El Cordovés i l’espontani Platanito tenien a tota l’aficció abonada. Amb l’arribada de l’estiu, i com al cine del poble, passàvem al ras del pati, amb idèntica passió i algun que altre meló d’Alger pel mig.Les coses són com són i a penes un any després —el 1965— la tia Rosita va morir de repent. El dramatisme de la situació, la joventut, el dolor familiar i el dol social de l’època, tan fort encara, no podia ser compatible amb una TV a casa. La nostra no va tornar a connectar-se i el tio Miguel se la va endur per a vendre-la de segona mà. A casa, la tristor i el silenci eren més patents i els veïnats tingueren d’anar comprant-se la tele. Els menuts de casa ara havíem d’incomodar a les cases veïnes si volíem participar de la distracció televisiva, fins que, passats quasi dos anys i després de suportar la pressió que li donàvem, mon pare va dir prou i comprà la segona TV, però ara la novetat ja era a moltes cases i la nostra no va tornar a tindre més mai l’animació viscuda en eixe temps.La tele anava penetrant en les nostres vides però no tota la gent la podia assimilar igual. Algunes persones molt majors ironitzaven sobre el nou invent o en contaven acudits enginyosos.

Només reflectiré el cas de la meua rebesàvia — la tia Pepa la Conya— una dona que fregava els noranta anys i que no acabava d’assimilar bé l’invent. Sempre deia amb molta gràcia allò de: —Tant com ens ha costat de dir flim, ara va li diuen penícula. Per a ella allò era la Turovisió. Si aparexia un presentador i deia: Buenos dias, ella sempre contestava: Buenos dias, i fins i tot raonava amb els actors. Estava impedida i a penes podia caminar. Un dia se la van trobar cridant a la porta del carrer: —¡Que vol matar-me! ¡Que vol matar-me! El veïnat li preguntà espantat què li passava i ella va contestar acalorada: —Un xicot amb bigot s’ha tret una pistola, ací a la turovisió, i m’ha dit: ¡Yo a usted la mato!No vull deixar passar l’oportunitat, a l’hora de reflectir aquestos records, de citar la forta impressió en la gent de l’arribada del primer home a la Lluna i la seua retransmissió per la TV. Veure la gent embadocada, aquelles vespres de les festes de Beniopa de 1969, veient com Neil Amstrong baixava de la càpsula espacial i posava el peu a la Lluna, en una retransmissió històrica de Jesús Hermida, era una manera d’intuir que tot un món nou i de modernitat s’obria o pel contrari que el món rural entrava en el seu ocàs definitiu. Recorde especialment com veient estes imatges a casa de mon tio Tòfol al carrer Barraques, s’acostà el nostre veí Pepet de Manganella —molt major ja— i mentre lligava el cigarret exclamava: —!Redéu, redéu, ens faran creure que un burro vola¡S’ha especular molt sobre la veracitat d’aquelles imatges o sobre la possibilitat que foren recreades i filmades a un plató, i en llegir o veure notícies que en parlen, sempre em ve al cap el tio Manganella i la seua digna representació del desconfiat i incrèdul llaurador valencià.

Magnífica lliçó per a l’esdevenidor, si tenim en compte que ben prompte res d’allò que eixira en la TV podia ser per casualitat.

Ja està fet, un govern de dretes a Gandia

Per: Lorena Milvaques (Gandia)

Allò que tots sabíem i que ningú es creia s’ha consumat. Orengo ha preferit un pacte amb la dreta front a un acord de progrés i d’esquerres.
Molt hem parlat els darrers dies sobre que és “natural” i que és “antinatural”. Per a mi hi ha dos maneres de concebre la política a l’Estat Espanyol: un és l’exemple del País Basc. Allà, des de fa uns anys, els pols se situen al voltant de l’eix, nacionalisme basc vs. nacionalisme espanyol. Això fa que el PP i el PSOE pacten a bona part de les administracions per deixar fora l’adversari, en este cas PNB, EA o Aralar. Una situació que per a mi és anòmala i que espere puga corregir-se en un futur. Un futur sense violència i on tots puguen expressar-se en plena LLIBERTAT, amb majúscules.
L’altra manera de diferenciar els partits i/o agrupar-los es fa en base a la divisió tradicional dreta-esquerra. Una divisió que ha sigut qüestionada moltes vegades i que molts creuen soterrada. Jo crec que encara és vàlida i vigent. És l’exemple de Catalunya, on CiU, malgrat ser el partit més votat, no governa per un pacte dels partits d’esquerra, independentment de la seua orientació nacional.
Al País Valencià, i com no a la Safor, allò lògic és que a l’hora de governar, en absència de majories absolutes, foren els partits d’esquerres per una part i els de dretes per altra, aquells que arribaren a acords de govern. Una màxima que s’ha plasmat majoritàriament en la gran part de casos on hi havia possibilitats de crear governs de progrés.
A la Safor hi ha excepcions, Gandia és la més cridanera, amb un pacte Orengo-Mut sense justificació. Un pacte d’interessos personals front a un projecte comú de progrés i d’esquerres. Un pacte que el PSOE justifica tot i tirant-nos en cara que el BLOC ha pactat amb el PP a El Real i a Palma. Exemples que per a res són extrapolables ni comparables. A Gandia el pacte de progrés de la passada legislatura ha donat molts bons fruits per a la ciutat. Han hagut problemes i moments de tensió, però en general considere que durant quatre anys la faena ha sigut si no excel·lent, molt bona. PSOE i BLOC hem lluitat contra el desficaci de l’extrema-dreta que durant quatre anys s’ha dedicat a dir “no” a tota iniciativa del govern. I eixe ha sigut Mut. Quina contradicció, no?.
A altres pobles, com a Palma, un alcalde sàtrapa del PSOE amb majoria absoluta s’ha dedicat a fer polítiques totalment dretanes. Si allà el BLOC ha pactat amb el PP és per regenerar la vida política local i fer fora un dictador. Això ho tenim ben clar, el BLOC lluitarà per fer fora del govern els sàtrapes, siguen d’un o altre color. En els pobles el que compten són les persones i estar afiliat a un partit d’esquerres en alguns llocs ha demostrat que no és garantia per a fer eixa mena de polítiques. Els votants sí que ho saben, i per això han castigat el PSOE a Palma, a Alfauir i a Simat, llocs on ha propiciat, plantejaments destructors del territori.
Però si hi ha una cosa que tinc clara és que en política no val tot. La ideologia i sobretot la moral, estan per damunt de la resta, això deuria reflexionar-ho algú. Almenys molts votants i militants del PSOE se que ho han fet. Fins hui, més d’una dotzena de persones, algunes d’elles ex-càrrecs socialistes, m’han expressat el seu desencís. Espere que siguen ells qui tinguen capacitat per fer reflexionar uns dirigents que els han enganyat prenent decisions en “petit comitè”.
+info: Els colors de l'arc iris. Bloc de Lorena Milvaques.

SOBREN LES EXCUSES, FALTEN FETS

Per: Marc Cabanilles (Simat)

Passats ja uns dies des de les últimes eleccions, hem sentit multitud de discursos justificant o analitzant la debacle dels partits anomenats d'esquerres.

Solen abundar opinions buides que res diuen o que juguen a desviar l'atenció sobre altres problemes: Que si no hem sabut transmetre el missatge, que si els electors no han entés, que si no ens hem cregut el nostre propi projecte, que cal treballar més dur de cara a les pròximes generals, que si s'ha votat en clau nacional, etc.En la meua humil opinió, cap d'estos discursos (o excuses) entra al nucli de la realitat, i evidencien una falta, no se si de voluntat o de mecanismes per a posar remei.

Per a mí, la realitat és que, efectivament, en democràcia pots votar a qui vullgues, però, en última instància, el capitalisme, ni tocar-lo. I a partir d'ací, tot s'explica.S'explica que si tota l'esquerra que es presenta ( i quan dic tots incloc socialistes, comunistes, nacionalistes d'esquerra; etc), hem decidit jugar amb les regles i valors del capitalisme (mercat, màrqueting, competència, diners, publicitat, rendiments, etc), llavors, els partits de dreta juguen millor, perquè és el seu terreny natural, i per tant el que millor dominen i controlen.

S'explica que una gran majoria d'electors, atés que en les seues vides i treballs quotidians no esperen, guanye qui guanye, cap canvi significatiu, per tant, o bé s'abstenen d'anar a votar, o bé li donen el vot als que han demostrat més eficiència i mestria en la gestió del capitalisme, o siga, els partits de la dreta, que almenys, no amaguen les seues preferències.

S'explica, seguint l'elemental regla capitalista del benefici, que només es presente un gran partit de la dreta, enfront de multitud d'ofertes de l'anomenada esquerra, més preocupada pel “benefici” del seu propi partit, que pel possible “benefici” de la societat. Alguns diran que l'esquerra és més plural, i per això la diversitat d'ofertes.

Però això, si ho veiem detingudament, l'única cosa que indica és que dins de cada partit, la pluralitat és nul•la (o la mínima indispensable perquè una organització puga considerar-se democràtica), i per tant, qui no assumix la línia oficial, es veu obligat a canviar de partit, a crear-ne un nou o a quedar reduït, dins del partit, a una espècie de “pepito grillo” exòtic a qui ningú fa cas.Un últim exemple de tot el que dic.Perquè ha guanyat estes eleccions un partit amb multitud de càrrecs públics processats per corrupció, bé urbanística, bé per tràfic d'influències, bé per prevaricació? La resposta és simple.

A l'estil del més pur capitalisme, des de menuts ens ensenyen que cal triomfar a tota costa, i un senyal del triomf és l'enriquir-se. Amb estes premisses, una gran part de la societat, en compte de castigar o rebutjar la corrupció, el que ha demostrat amb el seu vot, és tindre enveja de no poder fer el mateix que eixos polítics corruptes. En conseqüència, se'ls pren com a model i se'ls vota, amb l'esperança d'algun dia, poder fer el mateix que ells fan: Enriquir-se.

El resultat de tot açò no és més que el que estem veient.

Hi ha algú que oferisca solidaritat de la de veritat? No els espectacles de Telemaratón , la promoció de pseudoONG de voluntaris, o l'ajuda al tercer món per a eixir després en les fotos.

Hi ha algú que oferisca justícia de la de veritat? No la justícia de jutges estrela, advocats caríssims, i fiances milionàries.

Hi ha algú que oferisca llibertat de la de veritat? No la llibertat capitalista de poder fer el que es vullga, en funció dels diners que es tinga.

Hi ha algú que es prenga seriosament el dret constitucional de tindre un treball digne? No els contractes fem, a temps parcial, amb sou mínim i acomiadament barat.Hi ha algú que pose en pràctica el dret a una vivenda digna per a tots? No parle dels pisos de 30 metres, només per a jóvens, mentres les regles del mercat, permeten acaparar i especular amb milers i milers de vivendes buides.

Després de diversos lustres de democràcia, amb governs i majories absolutes tant de la dreta com de l'anomenada esquerra, la gent continua vivint com sempre: Ofegats amb la seua hipoteca a costes, amb treballs precaris, amb acomiadaments a gust dels empresaris, amb llistes d'espera en la sanitat, amb la vivenda inabastable per a molts, amb unes pensions mínimes després de 40 anys de cotitzar, mentres uns pocs polítics (tant de dretes com d'esquerres), jugant al pur capitalisme, cobren la pensió màxima després d'uns pocs anys com a diputats o consellers, amb falta de vida familiar, etc.En fi, jo únicament he votat una vegada: Va ser en el referèndum sobre l'entrada d'Espanya a l'OTAN, i em van enganyar.

I malgrat no haver votat mai més, em crec amb el dret, i així ho porte fent durant anys, de protestar contra un muntatge, uns mecanismes i uns polítics, que governe qui governe, anteposen el benefici i els privilegis seus (o dels seus partits), enfront de la resta dels mortals. I encara que no vote, em crec amb el dret de lluitar contra una forma de fer política que es veu més com una oportunitat de progressar i guanyar-se la vida, que com una activitat al servei de la societat per a canviar-la i millorar-la.

En resum, no se perquè s'estranyen alguns que, excepte xicotets parèntesis en què governa l'esquerra (i en els que no s'atrevix a canviar les coses de veritat, només a posar pegats), isquen els resultats que ixen. Si amb el que hi ha, és el normal.Ens veiem (alguns) en la propera votació.

Exregidor de l’Ajuntament de Simat. Secretari de l’Agrupació Ciutadana Arc Iris

Les urbanitzacions, les eleccions i la capavitat per raonar

Per: Jordi Puig (Ròtova)

Fa uns quants dies que els diaris ens volen fer arribar el missatge que les macrourbanitzacions han guanyat a les urnes. Un titular rotund que després sol ser matisat pam dalt pam baix, sense massa èxit. Però el missatge ja està llençat.

No posem en dubte que el partit que ha promogut aquesta política de desvertebració territorial des de la mateixa Conselleria de Territori i Habitatge (un habitatge per cada pam de territori, podria anomenar-se) ha tornat a revalidar el seu triomf en les eleccions. Però això no ens ha de fer caure en l’error de deixar en mans del PP i d’aquells que no es presenten a les eleccions tots els nostres termes municipals. Queda molt a fer davant el silenci interessat i la opacitat administrativa que fomenten molts dels nostres consistoris. I encara ens cal més proximitat a eixa majoria de gent que no llegeix els nostres, la majoria de vegades, saberuts articles d’opinió.

Anem a pams. Resulta curiós com als municipis on hi havia un govern de signe progressista, l’electorat li ha tirat de les orelles. Simat no vol un PAI, això ha quedat clar. No resulta tan fàcil de llegir a Palma però és evident que les formes del primer edil socialista li han fet perdre part de la confiança dels seus votants; això i la macrourbanització que està preparant. El seu municipi veí, Alfauir, ha deixat a l’oposició el govern socialista de Providència Martínez. Em dol apropar-me i comprovar com de dividida ha quedat la gent, quanta manca de participació, en espera que s’acabara aquesta legislatura passada. La gent, astiada per tanta prepotència, ha acabat per premiar a una oposició del PP que, ens agrade o no, també va signar totes les al·legacions en contra del camp de golf; entre les quals es contemplava la petició d’ampliació del perímetre de Sant Jeroni.

Fins i tot a Tavernes, on se suposa que no hi ha hagut càstig per les polítiques macrourbanístiques, si fem una anàlisi rigorosa del nombre de votants que estaven en contra de la iniciativa del Partit Popular, veiem com sí que apareix una disminució considerable dels seus votants. Els restos i tot el que comporta la llei d’Hont han fet que el PP s’emporte el gat a l’aigua i, en vistes que la cosa ha estat tan ajustada, no dubte que s’afanyaran tot el que puguen per carregar-s’ho tot, abans que ningú li ho puga impedir. Em sorprén ara veure a Ròtova entre la llista dels municipis on ha eixit guanyador el partit que proposava un camp de golf, ja que el programa electoral d’aquest no en deia ni una paraula. Però coses més grosses vorem...

Dic el que em comenten alguns votants del PP, principal “paiero” beneficiat en aquestes eleccions; i és que molts dels seus votants no tenen ni tan sols en consideració la qüestió dels PAIs, un fet que a nosaltres ens haguera agradat que tingueren en compte. Molts d’ells estaran a favor, molts altres se’n beneficiaran però d’altres s’han deixat seduir “simplement” pel missatge senzill i simple de la dreta valenciana, del “avanzar” i de la “confianza”, de la no preocupació en els problemes socials, del renec cap a la política i de la diversió amb els grans fenòmens de la Copa Amèrica i la Fòrmula 1; tots vivim massa còmodes com per a seure a pensar si realment el nostre cosí està a una interminable llista d’espera d’un hospital o si el nostre nebot va un simulacre de col·legi en un barracó (“aula prefabricada en perfectes condicions, en espera de la construcció d’un dels molts imminent col·legis”, va arribar a dir el conseller Font de Mora).

I encara, a pesar de tot, encara em fa més por aquella afirmació de la notícia de Las Provincias (6-6-2007, pàg 29), on se’ns diu que l’alcalde de Vilallonga, “tras recibir el apoyo masivo (sic) de su población, puede obviar las múltiples críticas recibidas en la anterior legislatura”, quan, de fet, la major part d’al·legacions que hem presentat se sustenten en informes i raons de pes amb les quals raonar. Espere que el vot, màxim garant de voluntat del poble –això no ho posem en dubte-, no impedisca emprar la capacitat per a raonar i dialogar en els nostres alcaldes.

Llicenciat en filologia catalana

Adéu PP!!!

Per: Juli Ibàñez (Simat).

Per a uns s´han fet curt els darrers 4 anys de vida política, per a altres llargs, molt llargs, i a un servidor sincerament, inerts, molt inerts.
Les majories absolutes, sembla què hipnotitzen al ciutadà mitjà, hi ha molta més vida dins dels mons “rosa” què ens mouen mitjantçant “tòmboles”, “tomates”, “dolces vita”... i mentre, els nostres governants van fent (de les seues!). Al finalitzar aquesta legislatura es compliran 12 anys què porta el PP governant al País Valencià, aon hem tingut 3 presidents populars, Zaplana primer, el seu benvolgut “estimat” Camps, i entre mig dels dos, sense pena ni glòria, el Sr. Olivas, ara immers a tasques més “productives” al sector de les caixes d´estalvis.
Centrant-nos a l´última (l´actual) legislatura, tenim un títol que podríem posar-li, amb l´idioma que més estimen els senyors governants, i de només 4 paraules: “más de lo mismo”. A partir d´ahí, si visquèrem a un País totalment democràtic, ens donaria molts titolars, ja no només a la premsa més imparcial, si és què realment existeix, sino també a tots els mitjans de comunicació que malauradament a dia d´avui formen un “holding” al servei del Govern del “Tio Paco” com vol ara que se´l recorde! Però aprofitant aquestes línees i ja què no ho podrem veure (de moment) als mitjans de comunicació públics del País Valencià, voldria recordar algunes de les “perles” de la gestió del Govern de Camps:
1. Accident de metro a València amb 43 víctimes: aquest trist capítol a la història del nostre País, passarà precissament a la història per ser l´únic País democràtic què ha tingut un desastre d´aquestes característiques i què els seus responsables han ixit impunes i sense cap càrrec dels fets, una comissió d´investigació que només va durar 6 dies, aon el President de la Generalitat no va ni comparèixer, donant totalment l´ esquena a l´opinió pública i sobretot, a les famílies de les víctimes.
2. La vergonya d´Europa: han tingut que eixir a la llum un gran nombre d´informes devastadors per part de la Comissió Europea, en contra de la construcció a les costes valencianes sense ningun tipus de mirament, saltant-se totes les lleis d´habitatge que existeixen i imposant l´esport nacional valencià: “el Golf”, per a què s´hagen inventat al “Conseller Sandía”, el què diu que a qüestions d´urbanisme i habitatge estan fent polítiques completament d´esquerres!!!
3. Els ha eixit més competència: el naiximent de Coalición Valenciana els ha ficat una mica nerviosos, és eixe i no altre el motiu d´aquesta campanya “anticatalanista” del Consell, atacant directament l´Estat Democràtic i de Dret, al voler censurar i tallar les emissions de TV3 al País Valencià, cosa què és totalment inconstitucional. És molt curiós, podem veure tots els canals de televisió que hi han (anglesos, coreans, sud-americans...) i l´únic canal que emet integrament en la nostra llengua ens el volen llevar! Saben què CV els pot llevar molt de vots “blaus”, i pretenen frenar-ho amb accions com aquestes.
4. Fòrmula 1 a València: les declaracions a un dia del començament de campanya del propietaride la F1, Sr. Ecclestone són de jutjat de guàrdia, però com estem a un règim de “república bananera” ningú ficarà remei. És un clar xantatge i un atac directe a qualsevol estament democràtic condicionar la vinguda d´un esdeveniment esportiu d´interés general, a la victòria del PP a les eleccions autonòmiques. Què passa, que la F1 és només digna per a Francisco Camps?
Podria estar tot el dia escrivint sobre la nefasta gestió del PP al Govern Valencià, però ja va sent hora de preparar el canvi, de dir-los adéu, adéu a corrupcions, adéu a corruptes, a especuladors, a censors, a gent què vol la destrucció de la nostra terra, de la nostra llengua i cultura i què només està a la política per interessos personals i empresarials, per omplir-se les “butxaques”, i això té que canviar ja.
Els valencians tenim el proper 27 de maig l´oportunitat de parar aquesta espiral de destrucció del nostre País, tenim un compromís amb la nostra terra i eixe compromís passa per fer fora el partit què està portant-nos a eixa destrucció.
El proper 27 de maig (...i amb permís del Sr. Sentandreu), serà el vertader Dia de la Valencianitat i el començament de la construcció Nacional del nostre País Valencià, perquè amb 300 anys... Ja en tenim prou!!!
ADÉU PP!

Mentides als paisatges del Serpis

Per: Roger Cremades

Les darreres setmanes la Generalitat ha decretat la protecció del Paisatge de la conca del Serpis. S’ha fet sense tenir en compte les activitats i els agents que el fan possible, i volem analitzar aquest fet.
Ningú s’ha recordat de protegir l’agricultura ni els llauradors. Un sector marginat pel govern valencià que ha acabat sense perspectiva de futur immediat ni relleu generacional. Cap responsable tampoc ha pensat a analitar la brutalitat dels canvis que es produeixena a la conca del Serpis. Macrourbanitzacions, camps de golf, asfalt a l’esquena del circ de la Safor, etc... Mai s’ha pres una mesura tan inútil amb un paisatge tan amenaçat com el de la nostra comarca.
L’amenaça més gran d’aquests paisatges són els programes urbanístics que aproven els mateixos corrents polítics que despres volen vendre que protegeixen el paisatge. Ens volen enganyar amb cortines de fum com el decret del que parlem. Així siga, que si no els PAIs no serien rentables, deu pensar algú als foscos despatxos de la Conselleria de Territori i Habitatge.
La fera té dos caps. Un a Vilallonga, on es promou una macrourbanització. I un altre a València, on la bèstia ens vol fer creure que protegirà els nostres paisatges. O perquè el paisatge dels afluents del Serpis, com el Vernissa, no entra en l’àmbit d’actuació?A més a més, la confusió en matèria territorial creada per la dreta governant és una cosa mai vista. Han creat un entramat legal tan ampli com incomprensible per impedir la participació ciutadana. Per eliminar uns drets que la societat civil reclama i manifesta al llarg i ample del territori. Sols cal fer una ullada a la Llei Urbanística Valenciana.
Per continuar amb el Serpis, a Vilallonga ningú ens pot amagar la veritat. “Sempre estem a temps de protegir”, diuen els que manen allí, i mentre el racó del Duc encara no és Parc Natural. No protegir res fermament, fer màrqueting i tenir-ho tot disponible per quan calga urbanitzar. Aquesta és la vertadera voluntat de la fera. Mentir.

* Pels Pobles de la Safor.

Votar és inútil

Per: Lorena Milvaques (Gandia)

L’adversari polític en tota contesa electoral i més en la que arriba en uns dies, no és un o altre partit polític, sinó que és l’abstencionisme entre els joves.
Totes les enquestes ho reflectixen clarament, el sector de la població que menys acudix a votar és aquell que se situa per baix dels 30 anys. Després de les eleccions els mitjans de comunicació i els propis partits polítics passaran hores i hores analitzant resultats. Però fora d'estes anàlisis m’agradaria reflectir en estes línies un fenomen del qual crec cal parlar perquè no se li ha donat veritable importància: l’abstencionisme. Una vegada passe el 27 de maig parlarem molt de qui ha estat realment el guanyador de les eleccions i de si un o altre té més o menys legitimitat de formar govern, amb pactes o sense ells, amb majories o sense elles. Però no ens pararem a pensar que segurament tornaran a repetir-se unes altíssimes taxes d'abstenció entre els més joves. En altres ocasions quasi la meitat de l’electoral no ha anat a votar, i eixa és el vertader adversari contra el qual tots hem de lluitar.
El debat sobre el abstencionisme ve de lluny, històricament el País Valencià ha estat de les comunitats autònomes amb menys participació a l'hora de triar els seus representants en el parlament autonòmic. Si això és així, cal preguntar-se perquè en tots estos anys des de la restauració de la democràcia, no s'ha fet gens des dels poders públics valencians per a fomentar l'esperit democràtic en la ciutadania. Cal fer entendre al ciutadà la importància del dret votar, i no només això, sinó també incitar-li a participar en la vida pública.
Alguns poden opinar que l'abstenció és una forma més de reflectir una opció política com és el possible descontent amb la política en general. Però estos han de veure que d'esta manera no aconseguixen res, ja que amb l'abstenció cada partit fa posteriorment la lectura que li és més propícia. Cal actuar per a acostar-nos a les quotes de participació de països com Suècia o Noruega on la sol rondar el 80%, enfront de cultures com la nord-americana, on una taxa de participació del 40% és una fet natural.

Iniciatives com la posada en marxa pel Consell dels Joves de Gandia, qui ha convidat els candidats municipals a presentar els seus programes i a respondre a les preguntes de les associacions juvenils, són dignes de lloança. La posada en marxa del web http://www.votaresinutil.com/ vol colpejar fort en la lacra de la joventut actual: la passivitat i el passotisme. És per això que tots els partits polítics, d’un o altre signe, deurien treballar de valent per fer que el diumenge 27 de maig cap jove pense que anar a dipositar el seu vot és una pèrdua de temps.

Assessora de l'Àrea de Planificació i Projectes de l'Ajuntament de Gandia.

300 anys després del mal d'Almansa i ací estem

Per: Emili Selfa (Beniopa).

Els valencians no hem oblidat la desfeta d’Almansa, d’aquell 25 d’abril d’ara fa 300 anys. No pot ser d’altra manera, a aquella decisiva jornada i a aquells camps castellans, uns exercits, majoritàriament estrangers, decidiren el nostre futur com a poble.

Si des de la fundació del Regne per Jaume I havíem consolidat un estat amb atributs, lleis i govern propi, aquell conflicte ho ensorrà tot. Les circumstàncies polítiques derivades de la mort, sense descendència, del darrer rei de la casa d’Àustria provocaren la guerra entre els dos pretendents a la corona hispànica. S’ajuntaren diversos conflictes: dinàstic espanyol, internacional entre potencies hegemòniques, i de revolta social valenciana. Calia prendre partit i els valencians optaren per l’arxiduc Carles d’Àustria, i Basset fou el nostre heroi nacional. El mateix 1707 caigué València i tot acabà definitivament amb la caiguda de Barcelona el 1714 i amb els tractats internacionals de pau. Els maulets perdérem, però allò segur és que mai imaginarien les funestes i desproporcionades conseqüències d’aquella derrota.

La repressió fou immissericorde. Venjança i mort a les viles rebels: Pego, Vila Real, Dénia,... i l’exemple ignominiós de Xàtiva, incendiada i arrasada per complet i desposseïda del seu nom històric pel de San Felipe. No van tardar en aparèixer els decrets del nou borbó, l’abolició del furs i el Decret de Nova Planta. Durant més de cent anys estiguérem sotmesos a un estat militar governat pel Capità General de València, per suposat estranger. Els canvis venien forçats, el canvi de llengua a l’administració i a l’església, la nova jerarquia eclesiàstica forana, els ajuntaments, les universitats, ... Certament els borbons representaven el despotisme il·lustrat i, pot ser, totes les monarquies del moment tendien al centralisme, però els efectes d’aquella derrota per al nostre poble han estat decisius. Aquells botiflers, militars, eclesiàstics, magistrats, regidors; s’emplearen a fons, de manera sistemàtica i contundent, “para que no haya ninguna diferencia con los de Castilla”. Aplicaren mà de ferro per a un poble sotmès.Però, ara podem dir també, ben alt i ben clar que han fracassat. Que la morta està viva, i que després de 300 anys, ací estem. Han passat il·lustracions, revolucions burgeses, repúbliques, revolucions proletàries i dictadures, i el poble valencià no ha abandonat. Que l’Espanya que somiaren els borbons, a l’estil centralista francès, no ha existit mai si no s’imposa per les armes. Els costa d’entendre que Espanya serà plurinacional i diversa o no serà. I hui toca, encara, recordar tot açò, perquè els hereus de tot aquell genocidi sistemàtic se’n van a jugar al tenis i no tenen la dignitat de posar ni cara de circumstàncies en el moment de recordar la ferida. Els valencians, hereus d’aquells patriotes maulets necessitem recordar-ho i actuar políticament i en conseqüència, per poder encarar un futur esperançador per al poble valencià. Les properes eleccions són una oportunitat de portar-ho a la pràctica, no la deixem passar. Mentre senyalar que ens ha agradat molt que l’ajuntament de Gandia haja instal·lat la monumental escultura al·legòrica d’Antoni Miró en un lloc tan assenyalat, la nova plaça del 25 d’abril, com és l’entrada principal de la ciutat. Ací estem.

Professor de secundària.

Contra les majories absolutes, contra l'abstenció

Per: Rafa Castelló.

Al trailer de Ja en tenim prou, el Ferran Torrent diu que «ja en tenim prou, de majories absolutes». I té raó. Les experiències de govern amb majoria absoluta han estat experiències negatives per la majoria de la població, foren d'un partit o d'altre.

L'esquifit sistema de separació de poders de la democràcia espanyola trontolla, fins a perdre l'equilibri, quan una majoria absoluta s'apodera de l'arc parlamentari. Per tant, jo signe el que diu el Ferran: no vull cap majoria absoluta. Vull que el govern haja de negociar i arribar a acords amples en el desenvolupament legislatiu de la societat valenciana.

Ara bé, també és ben cert que davant les eleccions del 27 de maig, les probabilitats que el PSOE obtinga una majoria absoluta al País Valencià són molt, molt, remotes. Per tant, ara i ací, pronunciar-se contra les majories absolutes és pronunciar-se contra una majoria absoluta del PP. Aleshores la pregunta és: ¿com evitar una majoria absoluta del PP al País Valencià les properes eleccions? No hi ha fòrmules magistrals en els afers de la política, tanmateix hi ha alguna cosa que cal fer sempre, abans de llançar-se: estudiar les dades. Elles ens donen pistes.
En un llibre editat per Vicent Franch i publicat per la Fundació Vives i la Generalitat Valenciana, Elecciones autonómicas y municipales de 2003 en la Comunitat Valenciana (sic), vaig aportar, junt a uns companys de departament, Ramon Llopis i Jordi Giner, un capítol sobre les característiques dels votans i abstencionistes en eixes eleccions, «Votants i abstencionistes a les Eleccions Autonòmiques de maig de 2003», a partir de les dades facilitades per una enquesta feta menys d'un mes després de les eleccions. Remarcar algunes idees que vaig extreure aleshores i que, donat que són les darreres eleccions autonòmiques celebrades al País Valencià, ens poden ser d'utilitat.

1. Les dades ens indiquen, en primer lloc, que amb una abstenció al voltant del 25%-26%, o menys, no es donen majories absolutes. Per tant, el primer objectiu seria aconseguir que la participació electoral del dia 27 superara, diguem-ne, el 74%. Això ja va passar a les eleccions de 1987, i el PSOE va perdre la majoria absoluta, i el 1995, quan el PP guanyà, però sense majoria absoluta. Les darreres eleccions, les de 2003, es va produir una reducció de l'abstenció, respecte a 1999, però no va ser suficient. I el principal forat abstencionista afectava aleshores a potencials votants del PSOE (uns 300.000), EU (uns 80.000) i BLOC (uns 35.000), i tingué com a efecte que la participació es quedara en un 71.5%.

2. Al cens de 2003, hi trobàvem al voltant d'un 75% de votants constants, és a dir, uns ciutadans que si no votaven, era per raons tècniques (no trobar-se al cens: així la revisió del cens és important, i s'acaba en 4 dies) o d'impossibilitat fàctica(trobar-se fora del lloc: o siga, el vot per correu, s'ha de controlar); un 13% d'abstencionistes esporàdics i un 12% d'abstencionistes militants. Si descomptem el tercer grup, que s'absté sistemàticament, i l'abstenció tècnica dels dos primers grups, obtindríem un mena de límit de participació a les eleccions autonòmiques valencianes situat al voltant del 78%.

3. Els grups més abstencionistes són les persones amb una edat inferior als 45 anys, amb un autoposicionament ideològic de centre i actius al mercat laboral. Destaquen per damunt, molt per damunt, el grup de nous votants, aquells que encara no han votat per raons d'edat, que presenten una taxa d'abstenció propera al 50%. Els grups més participatius electoralment són les persones amb més de 55 anys, jubilats i sense estudis.

4. Entre les persones actives al mercat laboral, nous votants i estudiants, les eleccions del 2003 les va guanyar el PSOE; mentre que el PP va guanyar les eleccions a partir del vot aconseguit entre la població jubilada i les mestresses de casa, i la majoria absoluta per una participació baixa, precisament dels grups que donaven la victòria al PSOE.

5. Així les coses, el Compromís pel País Valencià pot mobilitzar una quantitat de ciutadans situada entre 250.000 i 300.000 votants. El PSOE, però, pot mobilitzar entre 1.100.000 i 1.200.000 vots. Si afegim les característiques dels abstencionistes, resta clar que la major part del pes de la mobilització electoral per a maig recau del costat del PSOE. Ara bé, hem de ser conscients que per molt que es treballe, no podrem mobilitzar tots els 1.500.000 de potencials votants de PSOE i Compromís, per tant, no podem deixar perdre cap vot cap a l'abstenció, que el resultat pot ser molt ajustat.

En definitiva, pense que no podem esperar trasvassos de vot del PP cap a este costat del llindar ideològic, com a molt podem desmobilitzar-los, però tal com veig els mitjans de comunicació i la campanya del PP, eixa desmobilització dels votants del PP em sembla perduda. La nostra faena està en aconseguir que els abstencionistes deixen de ser-ho. D'esta manera, a més a més, ningú no agafa vots de ningú: del que es tracta és de traure'ls de casa. Cada força política ha de treballar, per separat i conjuntament, segons calga, amb els sectors socials més pròxims, per evitar que s'abstinguen. I si el PSOE no fa la faena (i no tinc indicis que l'estiga fent), l'hauran de fer totes les forces polítiques que composen el Compromís.

Professor de la Universitat de València

POSIDÒNIA OCEÀNICA : CONÈIXER-LA PER PROTEGIR-LA

Per: Àngela Barber (Gandia)

"Hi ha un cert rebuig de la realitat, un desig de puresa antinatural, el desig que la platja siga aquell desert ideal, escenari buit o riba nua o imatge del cos nu". Jean-Didier Urbain. Sur la Plage.
Tresor mediterrani, indicadora de platges netes i mantenidora de la salut del medi marí.

La posidònia és una planta que viu baix la mar, endèmica del mediterrani, formant grans extensions anomenades algers o praderies. És una de les principals fons de vida de la Mediterrània, font d’aliment de moltes espècies marines, a més produeix gran quantitat d’oxigen i l’arena blanca de les nostres platges.

En els llocs on hi existeix, la podem identificar per l’acumulació de fulles i tiges mortes que apareixen a la tardor i l’hivern a les platges.
Les porcions de rizomes, fulles i sorra són rodades per les ones formant boles anomenades pilotes de mar.
La posidònia morta sobre la platja, protegeix l’arena de les grans ones causades pels temporals i aporta matèria orgànica a les dunes necessària per al creixement de les plantes.Cal tindre en compte que la posidònia viva juga un paper important en la formació de les platges: - És el lloc on es produeix bona part de l’arena blanca- Si forma una elevació submarina obliga a les ones a trencar lluny de la platja i evita l’erosió.- Forma una barrera que evita que l’arena fugi mar endins.

Pel que fa als usos tradicionals de la posidònia, en trobem fonamentalment quatre:- Medicinal: insecticida, vulneraria, alleugera la bronquitis, font de sals iodades, és bona contra l’acne i les varius.- Agrícoles: matalàs per al bestiar, adobs per als camps (dessalada per la pluja), aliment per als animals.- Construcció: Com aïllament entre l’encanyissada i el terrat, per a bastir parets, com a lligam del fang.- Altres: embalatge de materials fràgils com el vidre (alga dels vidriers), combustible (tiges i arrels), fabricació de paper.

SOS
El nostre ecosistema està amenaçat per l’ús intensiu del litoral: abocaments que contaminen l’aigua, la construcció de molls, dics i ports, la pesca de ròssec i la introducció d’espècies exòtiques invasores.A l’igual que un bosc cremat, l’alger no acull la varietat d’espècies d’abans, l’aigua s’enterboleix, se’n va l’arena arrossegada per les ones, minva la pesca...

Pots trobar-hi més informació: http://www.lifeposidonia.caib.es/

Els Weblog Awards

Per: Joan Faus (Gandia)

Si en este món cibernètic queda encara alguna genialitat altruïsta, això son els "Premis Bloggie".
Uns premis creats ara fa set anys per Nikolai Nolan, els “Weblog Awards”, també coneguts com els “Premis Bloggie”, reconeixen bona part de les genialitats que circulen per la xarxa.

En la seua setena edició poques coses han canviat, i en res la filosofia del projecte: una iniciativa sense ànim de lucre per premiar els millors blocs de l’any. De fet, la participació dels internautes i el seu vot és decisiu per tal de portar un bloc a la fama. El procediment és ben senzill: els mateixos usuaris poden a través dels seus correus electrònics proposar blocs i votar pels ja proposats. Una vegada finalitzat l’any, tot i seguint un procediment d’aleatorització, 200 persones són triades per tal d’elegir els finalistes. Una vegada triats estos finalistes passen a una segona fase de votació oberta a tothom. Un sistema democràtic que intenta que siguen els propis navegants qui trien els millors blocs de l’any.

Lluny de qualsevol mena de mercantilisme, els Weblog Awards són un projecte totalment altruista, i la quantia del seu premi així ho demostra. Enguany, any 2.007, els guanyadors de les quatre categories més destacades, han rebut un total de 2.007 cèntims de dolar, és a dir, poc més de 15 euros. Una quantitat realment testimonial aportada pel propi creador dels guardons. A més segons informa ell mateix, de moment no s’accepten patrocinadors, més que res pel fet que els promotor de la iniciativa no té temps de buscar-los.

El nombre de blogs premiats el 2007 arriba a la trentena

Un total de trenta blocs han sigut reconeguts en altres tantes categories. Així, els premis es dividien segons la seua temàtica, la seua procedència, o la seua localització geogràfica. Per damunt de tots ells es troba el “Weblog of the year”, el millor de entre tots els premiats.

Com a curiositat cal destacar la existència d’una categoria per al millor bloc de cuina, o per al millor de temàtica homosexual. També hi ha una secció per a bitàcoles de caire polític. Fins i tot els millors dissenys gràfics, els blocs d’humor o els esportius, musicals o d’entreteniments tenen cabuda en aquests premis. De fet allò que els Weblog Awards busca per damunt de tot és l’actualitat, i sobretot, la qualitat, tant de continguts com de disseny.

Les categories han anat canviant al llarg dels set anys que es lliuren els premis. No obstant això, allò que ha canviat ben són les categories de caràcter geogràfic. Hi ha un premi per al millor bloc d’Austràlia, d’Àsia, d’Àfrica, d’Europa, del Regne Unit, de Canadà, i d’Estats Units. La gran majoria com es pot comprovar són zones de parla anglosaxona. Excepte una categoria especial per a un bloc llatí, els quaderns en anglés copen quasi totes les nominacions i bona part dels premis.

Periodista digital.

Neocentralisme o les dos espanyes

Per: Emili Selfa (Beniopa)

L’ambient polític que transmeten els mitjans es fa cada dia més insuportable. Sembla que no hi ha cap altre problema que el de De Juana Chaos i el de Navarra. És el PP qui porta l’agenda política i és evident que han optat per tirar-se al carrer –la dreta sempre ha pensat que el carrer era seu, com proclamava Fraga fa anys- i estan aconseguint un nivell de crispació i de radicalització política perillós.

Allò més provable serà que acabarem manifestant-nos tots al carrer, com ho férem quan el cop d’estat de Tejero, la mort de Miguel Àngel Blanco o la guerra d’Iraq. No tindrem més remei, i té collons la cosa, precisament quan el concepte “política” està més devaluat que mai o la gent passa més de la política. No pot ser d’altra manera, suportar el bombardeig, tots els dies i a tothora de la Ser i la Cope, de El País i del Mundo, del Levante i Las Provincias, de totes les TV, del pamflet partidista i en molts casos incendiari de Canal 9, ... no és per a menys. Allò realment transcendent –allò que li fan vore a la ciutadania- és el que passa a Madrid, a les Corts de Madrid, i al govern central. Ara davant d’unes eleccions municipals i autonòmiques tindrem ocasió de comprovar-ho. El protagonisme mediàtic serà per a Zapatero i per a Rajoy, i per avaluar qui té les de guanyar el govern realment important per a ells; els problemes reals dels valencians una vegada més quedaran en un paper secundari o testimonial.

Aznar és la cara i ulls d’aquesta situació. Ell és qui, traguent el falangista que portava dins, a més de ser víctima real d’ETA, va arraconar l’esperit més positiu i constructiu de la transició política espanyola, propiciat majoritàriament pel PSOE, UCD, PCE i els nacionalismes. Ell i els seus han descobert la rendibilitat política d’agitació de l’<>, de la bandera de la <>, i de tota la parafernàlia franquista que exhibeixen a les seues manifestacions. ¡Com em venen ara a la memòria persones que votaren a aquell Aznar del 96 i deien que ho feien només pensant en la butxaca! Així ens ha anat. Per altra banda Zapatero, que fa la mateixa política econòmica que feia el PP i en alguna cosa calia distingir-se, porta com a característica política destacada les qüestions simbòliques, la memòria històrica,... ; és a dir, un distanciament notable d’aquell esperit de la transició, i al PP li ve que ni pintat.

El resultat de tot plegat, a més d’un ambient irrespirable, és que un PP tant radicalitzat és molt improbable que governe l’estat. Fins i tot, un personatge com Fraga ho ha advertit als seus. Però el mal que deixaran serà guapet: enfortiment de l’espanyolització i del centralisme. Amb el PP provocant i amb el PSOE assumint, Espanya reforçada. I els valencians? Sembla que encara majoritàriament desvanits amb el PP i les seues noves glòries a Espanya.

Professor d'ensenyament secundari

Les deixalles semiprecioses

Per: Sandra Cardona (Gandia)

Què deuria haver dins d’un contenidor de fem per a que, sense necessitat d’arromangar-nos les mànigues, ens endinsàrem dins d’ell remenant tantes bosses com foren accessibles?
Un ésser humà indefens?. Un animal reclamant ajuda?.

Que hi ha a dins d’un contenidor de fem?. Llevat que no tingues hort o jardí, tot és reutilitzable mitjançant el reciclatge i el compostatge.

No obstant això, hi ha encara qui practica l’evasió de la responsabilitat augmentant el deute comú de l’ésser humà amb la natura i fa servir una única bossa , de plàstic per suposat, per a desfer-se d’allò que ja no li resulta profitós.

Així, podem trobar fusta, vidre, medicaments, paper, roba, ampolles i marraixes de plàstic, tetra paks i milers i milers d’objectes d’infinits materials que tan sols unes hores abans gaudien d’un vida més o menys complexa i saludable.

Quin és el temps d’amortització d’un bé d’ús comú?. Evidentment això dependrà del nostre nivell econòmic, estat anímic, entorn sociocultural, capacitat intel·lectual i el nostre estat mental entre d’altres circumstàncies. De fet, allò que per a certes persones esdevindria un objecte inútil pel seu estat d’ús o conservació, per a d’altres podria representar una troballa de gran utilitat. Bé perquè, com he dit abans, cadascú veu la realitat des de diferents paràmetres, ó perquè els valors difereixen més allà de cada cultura, en cada individu.

Conseqüentment, identificant aquesta diversitat, resultaria raonable establir un sistema d’intercanvi de deixalles. Que disminuiria l’abocament no diferenciat i augmentaria la rendibilitat dels productes adquirits en l’espiral consumista i destructivista que menysprea l’aprofitament últim envers la satisfacció de la nova adquisició.

Advocada.

No penses en l'òs blanc

Per: Rafael Castelló (Oliva)

Quan jo tenia 11 anys, encara vivia Franco, i jo em pensava que Espanya era "Una, Grande y Libre" (en majúscules, perquè era Espanya, que era una, gran i lliure). I també em pensava que el català, el gallec i l'euskera (vascuence, en deien aleshores) eren dialectes del castellà: que això ens ensenyaven els llibres d'escola de l'època. Soc germà major, i els meus pares deixaren d'estudiar als 8 o 9 anys, per tant en aquell temps, amb 11 anys, jo era la persona amb més estudis de la meua família. Això passava fa 32 anys i mireu per on vaig ara. Així que no sé on serà el meu nebot d'ací 32 anys, quan jo en tinga, si arribe, 75 anys i ell 43, com jo ara. Per tant, ja em sembla fantàstic que, siga amb la formulació que siga, amb 11 anys, ell puga expressar els seus dubtes i preguntes sense cap mena de por i amb tota llibertat, i trobe adults que intenten resoldre'ls.La cosa crec que està en el binomi estat-nació.

La cosa crec que està en el pensar amb els mateixos esquemes mentals que lliguen un estat a una nació, o viceversa. Un anunci de cotxes deia, fa uns mesos, que era una formulació de Tolstoi (wiki), dedicada al seu germà: «no pots moure't del racó mentre penses en un òs blanc». Mira que saben els publicistes!! George Lakoff (wiki) en sap bastant de les metàfores de la vida quotidiana, i ens deia fa uns anys que el problema dels demòcrates als Estats Units el podríem formular com a «no penses en l'elefant» (símbol dels republicans dels Estats Units). I ho deia perquè els demòcrates elaboraven el seu discurs de crítica a partir de la pròpia lògica dels republicans. I amb eixa lògica, la dels republicans, guanyen sempre els republicans.

Si emprem el mateix esquema polític que l'adversari, que, siga dit, té tots els avantatges, hem perdut la partida d'inici. L'equació estat=nació és l'equació dels estats-nació, dels que manen, i per molt que nosaltres la neguem en donar-li la volta, nació=estat, funciona amb la mateixa lògica. Afirmar que Espanya no existeix, a més de ser una mentida (afirmació que no s'ajusta als fets) fàcil de captar, ens obliga a pensar-hi en Espanya: «no pots moure't del racó mentre penses amb l'òs blanc», que deia en Tolstoi al germà. Diu l'Ignasi Mora, en un comentari a l'anterior enviament, que els nacionalistes són ells, i té tota la raó: els primers nacionalistes políticament rellevants a Espanya van ser els liberals de Càdis, cap els inicis del segle XIX: van formular el projecte. I diuen de nosaltres que també som nacionalistes, valencians o catalans, segons els casos. I també tenen raó: volem un estat perquè som una nació.

La cosa és que, de fet, nosaltres ens revoltem contra un model polític que intenta igualar estat espanyol a nació espanyola, degut als efectes negatius, de negació, que això té sobre la nostra política i sobre la nostra cultura. Ells ens neguen a nosaltres i la nostra resposta és negar-los a ells. I, sincerament, després de molts anys de donar-li voltes, no veig que siga una resposta d'allò més intel·ligent, la nostra. Qui som nosaltres? Qui són ells?

Tot no és només una qüestió de llengua i cultura, encara que poguera començar per això. També és una qüestió de política i d'economia. El model estat-nació, al qual ens apuntem en donar-li la volta, és un model que té implicacions d'homogeneïtzació cultural, política i econòmica: les lleis sobre l'agricultura no poden ser les mateixes a Andalusia que al País Valencià, ja que la nostra agricultura és diferent a l'andalusa, les lleis sobre l'ensenyament no poden ser les mateixes ja que al País Valencià hi ha especificitats educatives... La llista podríem fer-la d'allò més llarga, potser tan llarga com volguérem, fins a l'infinit.

Si entenem que una nació és una llengua i una cultura, i demanem un estat per eixa raó, aleshores l'estat que montarem serà un estat que voldrà homogeneitzar la llengua i la cultura al seu sí. Potser podem voler un estat per altres raons, no? Posem per cas perquè ens agrada la democràcia, el plurilingüisme o la diversitat més que no els agrada als espanyols. ¿O és que cal ser nació per demanar un estat propi? ¿Potser és que una nació, com a forma de legitimació d'un estat, ha de ser una altra cosa que no una llengua i una cultura? ¿Potser podem triar?: si volem un estat per controlar les pròpies polítiques, haurem de definir la nació d'una altra manera; si volem una nació lingüística i cultural, haurem de construir l'estat d'una altra manera. Siga com siga, jo continue preguntant-me: ¿he de tindre, necessàriament, una nació per reivindicar un estat propi? o ¿si tinc un estat propi he de construir, necessàriament, una nació?

Em sembla que continue al racó, i l'òs blanc que no desapareix del meu pensament.

Professor de la Universitat de València.

Política a ritme jove

Per: Lorena Milvaques (Gandia)

----------------------------------

Les eleccions que s’acosten tindran la seua banda sonora, la del rock, el rap, o el hip-hop, el soroll del carrer, la música dels joves. Perque des de fa temps, tots els partits polítics tenen en el seu punt de mira els joves. Volen el seu vot, el desitgen, somnien amb ell i volen caçar-lo. No descansaran fins que el sobre blanc d’aquell qui vota per primera vegada o qui ho ha fet en poques ocasions entre dins l’urna. Perque segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística més de dos milions de joves tindran dret a vot per primera vegada. Una sucosa xifra de paperetes respecte de les passades eleccions que poden pegar-li la volta al resultat del recompte final.

Allò cert és que vivim en una societat on el que menys importa els joves és la política. Així, la intenció de vot canvia com la moda en funció de factors mediàtics no massa clars. Els joves, per regla general no s’involucren en la participació en partits polítics, i bona part d’ells ni tan sols acudixen a votar. Un problema greu del qual els mateixos polítics són responsables. Perque els discursos buits de continguts, les disputes banals, la crítica destructiva i la corrupció han allunyat la gent jove de la política. Una irresponsabilitat que ha provocat el rebuig de la joventut cap als seus representants.

L’obligació d’aquells que treballem des dels partits polítics per canviar la nostra societat és pegar-li la volta a esta tendència. Una fita que tots deuríem marcar-nos com a necessària, ja que d’ella se’n derivarà el romb del nostre futur. Si no som capaços d’il·lusionar els joves amb propostes properes que il·lusionen i donen resposta als seus problemes i preocupacions haurem fracassat totalment. Estem obligats a fer polítiques properes, que involucren la joventut en la construcció d’una societat més justa i respectuosa.

En maig d’enguany totes les llistes electorals inclouran noms joves. Alguns d’ells en llocs allunyats de les posicions d’eixida, altres en puestos destacats. Desitge, per damunt de tot, que molts d’ells arriben a llocs de responsabilitat pública. Perque la veu dels joves és ben necessària en aquells àmbits on es prenen les decisions importants.

---------------------------------

Assessora de l'Àrea de Planificació i Projectes de l'Ajuntament de Gandia

www.lorenamilvaques.blogspot.com

Mentides paisatgístiques i turisme crític

Per: Jordi Puig (Ròtova)

Ara que acaba la prestigiosa FITUR i un cop han conclòs les V Jornades de Turisme d’Interior, no seria dolent analitzar el paper cutxé que hem acumulat en carpetes i bosses. Mentre fullegem tríptics i revistes que s’esforcen per mostrar l’encant del nostre país, sempre arribem a la mateixa conclusió: ens hi trobem als indrets més singulars de tot el territori. Cada poble pot arribar-hi (o pot no deixar de ser-ho) i, afortunadament, a pesar d’unes característiques palesament comunes entre alguns, cada espai geogràfic –més enllà de les fites municipals- pot cercar béns i belleses peculiars i transcendents.

En la lectura de tots aquests productes, ens podem trobar casos curiosos, com els de fullets i calendaris amb unes vistes panoràmiques caducades, perquè no es vegen les protuberàncies urbanístiques ni les fredes naus de polígons ‘ecològics’. Se’ns fa urgent ‘emmarcar’ el paisatge: no per entendre’l sinó per amagar-lo.

Ens agradaria pensar que totes eixes mostres als tríptics i postals, a banda d’una impostura, són un símptoma de penediment. Però no, res més allunyat de la realitat: es tracta de vendre, encara que allò que es ven no corresponga amb la realitat; tot és qüestió de màrqueting.

A dia de hui, aquells qui fomenten un turisme sostenible amb més èmfasi solen tenir alguna macrourbanització en projecte. I molt probablement, la financiació d’aquelles iniciatives ‘sostenibles’ prové d’aquestes darreres. Si férem un estudi estadístic de la utilització d’aquest terme tan gastat (el de “sostenible”), probablement ens adonaríem que s’usa més quan parlem d’una macrourbanització que d’un paisatge ‘verge’ o conreat; quan es creen espais predissenyats, clonats els uns als altres, amb les recialles d’un ‘antic’ paisatge únic, i destruït precisament per tal de poder construir el nou producte. Més enllà de la discussió conceptual, tan de boga hui dia, aquest terme s’ha integrat perfectament en una part de l’eslògan publicitari de promotors i alcaldes seduïts.

Macrohotels amb àrees residencials davant la platja de l’Ahuir o urbanitzacions amb vistes a Sant Jeroni o a qualsevol “bello paraje natural”, no cal ni dir-ho, són mentides paisatgístiques –o fal·làcies, a seques- que se sustenten tant per qui les construeix com per qui decideix empassar-se-les. No perquè el resultat no siga un paisatge sinó perquè el venem amb l’esquer de l’atractiu que hem destruït.

En el món en què hom propugna una especialització per tal de poder ser competitius, optem per la còpia i la clonació d’un projecte no-turisme-sinó-construcció que consisteix a vendre uns determinats bungalows en compte de fomentar l’exclusivitat que ens ofereixen els nostres castells, els molins hidràulics, els trapigs, els riuraus, els jaciments que ens relaten qui ha viscut a aquesta terra, les esglésies, els monestirs, les ermites, els passeigs per senders habilitats, els paisatges que han caracteritzat la història dels nostres pobles... Però potser el que esperem és rehabilitar-ho tot, com una mena d’illa, amb els beneficis del proper PAI.
Ara per ara, això, i molt més, ens pot suggerir la lectura de les incipients i tímides publicacions de tipus turístic; unes publicacions que, d’altra banda, donen peu a pensar que, això del turisme alternatiu, cultural, rural... els municipis no s’ho acaben de creure; però, en fi, si està de moda i n’hi ha subvencions...

Com en qualsevol camp, hem d’aprendre a ser rigorosos: ens hem d’avessar a crear productes amb una mica d’esperit crític i a deixar d’emmarcar paratges a les redones de la carretera, a fer posats impossibles i trencar-nos la cintura per tal d’oferir una fotografia ‘neta d’impactes’. I, si de debò volem lluir el millor dels nostres pobles a les guies, primer –abans d’editar res- caldrà conserva-ho i planificar-ne un ús responsable.

Crec que no és balder proposar llegir els pamflets que ens arriben a les mans amb uns altres ulls; advertir si el que anunciem a les guies ho podran trobar els futurs turistes, per exemple. Si practicàrem, en definitiva, un turisme crític i precís, i el resultat fóra satisfactori, podríem començar a parlar de la bona salut del sector. I és que es tracta de combinar la capacitat d’atracció i la correspondència amb la realitat. Sobretot si no volem crear un nou perfil de turista –el frustrat- i uns veïns sadolls amb la propaganda que nosaltres mateixos hem editat.

Llicenciat en Filologia Catalana