Ja està fet, un govern de dretes a Gandia

Per: Lorena Milvaques (Gandia)

Allò que tots sabíem i que ningú es creia s’ha consumat. Orengo ha preferit un pacte amb la dreta front a un acord de progrés i d’esquerres.
Molt hem parlat els darrers dies sobre que és “natural” i que és “antinatural”. Per a mi hi ha dos maneres de concebre la política a l’Estat Espanyol: un és l’exemple del País Basc. Allà, des de fa uns anys, els pols se situen al voltant de l’eix, nacionalisme basc vs. nacionalisme espanyol. Això fa que el PP i el PSOE pacten a bona part de les administracions per deixar fora l’adversari, en este cas PNB, EA o Aralar. Una situació que per a mi és anòmala i que espere puga corregir-se en un futur. Un futur sense violència i on tots puguen expressar-se en plena LLIBERTAT, amb majúscules.
L’altra manera de diferenciar els partits i/o agrupar-los es fa en base a la divisió tradicional dreta-esquerra. Una divisió que ha sigut qüestionada moltes vegades i que molts creuen soterrada. Jo crec que encara és vàlida i vigent. És l’exemple de Catalunya, on CiU, malgrat ser el partit més votat, no governa per un pacte dels partits d’esquerra, independentment de la seua orientació nacional.
Al País Valencià, i com no a la Safor, allò lògic és que a l’hora de governar, en absència de majories absolutes, foren els partits d’esquerres per una part i els de dretes per altra, aquells que arribaren a acords de govern. Una màxima que s’ha plasmat majoritàriament en la gran part de casos on hi havia possibilitats de crear governs de progrés.
A la Safor hi ha excepcions, Gandia és la més cridanera, amb un pacte Orengo-Mut sense justificació. Un pacte d’interessos personals front a un projecte comú de progrés i d’esquerres. Un pacte que el PSOE justifica tot i tirant-nos en cara que el BLOC ha pactat amb el PP a El Real i a Palma. Exemples que per a res són extrapolables ni comparables. A Gandia el pacte de progrés de la passada legislatura ha donat molts bons fruits per a la ciutat. Han hagut problemes i moments de tensió, però en general considere que durant quatre anys la faena ha sigut si no excel·lent, molt bona. PSOE i BLOC hem lluitat contra el desficaci de l’extrema-dreta que durant quatre anys s’ha dedicat a dir “no” a tota iniciativa del govern. I eixe ha sigut Mut. Quina contradicció, no?.
A altres pobles, com a Palma, un alcalde sàtrapa del PSOE amb majoria absoluta s’ha dedicat a fer polítiques totalment dretanes. Si allà el BLOC ha pactat amb el PP és per regenerar la vida política local i fer fora un dictador. Això ho tenim ben clar, el BLOC lluitarà per fer fora del govern els sàtrapes, siguen d’un o altre color. En els pobles el que compten són les persones i estar afiliat a un partit d’esquerres en alguns llocs ha demostrat que no és garantia per a fer eixa mena de polítiques. Els votants sí que ho saben, i per això han castigat el PSOE a Palma, a Alfauir i a Simat, llocs on ha propiciat, plantejaments destructors del territori.
Però si hi ha una cosa que tinc clara és que en política no val tot. La ideologia i sobretot la moral, estan per damunt de la resta, això deuria reflexionar-ho algú. Almenys molts votants i militants del PSOE se que ho han fet. Fins hui, més d’una dotzena de persones, algunes d’elles ex-càrrecs socialistes, m’han expressat el seu desencís. Espere que siguen ells qui tinguen capacitat per fer reflexionar uns dirigents que els han enganyat prenent decisions en “petit comitè”.
+info: Els colors de l'arc iris. Bloc de Lorena Milvaques.

SOBREN LES EXCUSES, FALTEN FETS

Per: Marc Cabanilles (Simat)

Passats ja uns dies des de les últimes eleccions, hem sentit multitud de discursos justificant o analitzant la debacle dels partits anomenats d'esquerres.

Solen abundar opinions buides que res diuen o que juguen a desviar l'atenció sobre altres problemes: Que si no hem sabut transmetre el missatge, que si els electors no han entés, que si no ens hem cregut el nostre propi projecte, que cal treballar més dur de cara a les pròximes generals, que si s'ha votat en clau nacional, etc.En la meua humil opinió, cap d'estos discursos (o excuses) entra al nucli de la realitat, i evidencien una falta, no se si de voluntat o de mecanismes per a posar remei.

Per a mí, la realitat és que, efectivament, en democràcia pots votar a qui vullgues, però, en última instància, el capitalisme, ni tocar-lo. I a partir d'ací, tot s'explica.S'explica que si tota l'esquerra que es presenta ( i quan dic tots incloc socialistes, comunistes, nacionalistes d'esquerra; etc), hem decidit jugar amb les regles i valors del capitalisme (mercat, màrqueting, competència, diners, publicitat, rendiments, etc), llavors, els partits de dreta juguen millor, perquè és el seu terreny natural, i per tant el que millor dominen i controlen.

S'explica que una gran majoria d'electors, atés que en les seues vides i treballs quotidians no esperen, guanye qui guanye, cap canvi significatiu, per tant, o bé s'abstenen d'anar a votar, o bé li donen el vot als que han demostrat més eficiència i mestria en la gestió del capitalisme, o siga, els partits de la dreta, que almenys, no amaguen les seues preferències.

S'explica, seguint l'elemental regla capitalista del benefici, que només es presente un gran partit de la dreta, enfront de multitud d'ofertes de l'anomenada esquerra, més preocupada pel “benefici” del seu propi partit, que pel possible “benefici” de la societat. Alguns diran que l'esquerra és més plural, i per això la diversitat d'ofertes.

Però això, si ho veiem detingudament, l'única cosa que indica és que dins de cada partit, la pluralitat és nul•la (o la mínima indispensable perquè una organització puga considerar-se democràtica), i per tant, qui no assumix la línia oficial, es veu obligat a canviar de partit, a crear-ne un nou o a quedar reduït, dins del partit, a una espècie de “pepito grillo” exòtic a qui ningú fa cas.Un últim exemple de tot el que dic.Perquè ha guanyat estes eleccions un partit amb multitud de càrrecs públics processats per corrupció, bé urbanística, bé per tràfic d'influències, bé per prevaricació? La resposta és simple.

A l'estil del més pur capitalisme, des de menuts ens ensenyen que cal triomfar a tota costa, i un senyal del triomf és l'enriquir-se. Amb estes premisses, una gran part de la societat, en compte de castigar o rebutjar la corrupció, el que ha demostrat amb el seu vot, és tindre enveja de no poder fer el mateix que eixos polítics corruptes. En conseqüència, se'ls pren com a model i se'ls vota, amb l'esperança d'algun dia, poder fer el mateix que ells fan: Enriquir-se.

El resultat de tot açò no és més que el que estem veient.

Hi ha algú que oferisca solidaritat de la de veritat? No els espectacles de Telemaratón , la promoció de pseudoONG de voluntaris, o l'ajuda al tercer món per a eixir després en les fotos.

Hi ha algú que oferisca justícia de la de veritat? No la justícia de jutges estrela, advocats caríssims, i fiances milionàries.

Hi ha algú que oferisca llibertat de la de veritat? No la llibertat capitalista de poder fer el que es vullga, en funció dels diners que es tinga.

Hi ha algú que es prenga seriosament el dret constitucional de tindre un treball digne? No els contractes fem, a temps parcial, amb sou mínim i acomiadament barat.Hi ha algú que pose en pràctica el dret a una vivenda digna per a tots? No parle dels pisos de 30 metres, només per a jóvens, mentres les regles del mercat, permeten acaparar i especular amb milers i milers de vivendes buides.

Després de diversos lustres de democràcia, amb governs i majories absolutes tant de la dreta com de l'anomenada esquerra, la gent continua vivint com sempre: Ofegats amb la seua hipoteca a costes, amb treballs precaris, amb acomiadaments a gust dels empresaris, amb llistes d'espera en la sanitat, amb la vivenda inabastable per a molts, amb unes pensions mínimes després de 40 anys de cotitzar, mentres uns pocs polítics (tant de dretes com d'esquerres), jugant al pur capitalisme, cobren la pensió màxima després d'uns pocs anys com a diputats o consellers, amb falta de vida familiar, etc.En fi, jo únicament he votat una vegada: Va ser en el referèndum sobre l'entrada d'Espanya a l'OTAN, i em van enganyar.

I malgrat no haver votat mai més, em crec amb el dret, i així ho porte fent durant anys, de protestar contra un muntatge, uns mecanismes i uns polítics, que governe qui governe, anteposen el benefici i els privilegis seus (o dels seus partits), enfront de la resta dels mortals. I encara que no vote, em crec amb el dret de lluitar contra una forma de fer política que es veu més com una oportunitat de progressar i guanyar-se la vida, que com una activitat al servei de la societat per a canviar-la i millorar-la.

En resum, no se perquè s'estranyen alguns que, excepte xicotets parèntesis en què governa l'esquerra (i en els que no s'atrevix a canviar les coses de veritat, només a posar pegats), isquen els resultats que ixen. Si amb el que hi ha, és el normal.Ens veiem (alguns) en la propera votació.

Exregidor de l’Ajuntament de Simat. Secretari de l’Agrupació Ciutadana Arc Iris

Les urbanitzacions, les eleccions i la capavitat per raonar

Per: Jordi Puig (Ròtova)

Fa uns quants dies que els diaris ens volen fer arribar el missatge que les macrourbanitzacions han guanyat a les urnes. Un titular rotund que després sol ser matisat pam dalt pam baix, sense massa èxit. Però el missatge ja està llençat.

No posem en dubte que el partit que ha promogut aquesta política de desvertebració territorial des de la mateixa Conselleria de Territori i Habitatge (un habitatge per cada pam de territori, podria anomenar-se) ha tornat a revalidar el seu triomf en les eleccions. Però això no ens ha de fer caure en l’error de deixar en mans del PP i d’aquells que no es presenten a les eleccions tots els nostres termes municipals. Queda molt a fer davant el silenci interessat i la opacitat administrativa que fomenten molts dels nostres consistoris. I encara ens cal més proximitat a eixa majoria de gent que no llegeix els nostres, la majoria de vegades, saberuts articles d’opinió.

Anem a pams. Resulta curiós com als municipis on hi havia un govern de signe progressista, l’electorat li ha tirat de les orelles. Simat no vol un PAI, això ha quedat clar. No resulta tan fàcil de llegir a Palma però és evident que les formes del primer edil socialista li han fet perdre part de la confiança dels seus votants; això i la macrourbanització que està preparant. El seu municipi veí, Alfauir, ha deixat a l’oposició el govern socialista de Providència Martínez. Em dol apropar-me i comprovar com de dividida ha quedat la gent, quanta manca de participació, en espera que s’acabara aquesta legislatura passada. La gent, astiada per tanta prepotència, ha acabat per premiar a una oposició del PP que, ens agrade o no, també va signar totes les al·legacions en contra del camp de golf; entre les quals es contemplava la petició d’ampliació del perímetre de Sant Jeroni.

Fins i tot a Tavernes, on se suposa que no hi ha hagut càstig per les polítiques macrourbanístiques, si fem una anàlisi rigorosa del nombre de votants que estaven en contra de la iniciativa del Partit Popular, veiem com sí que apareix una disminució considerable dels seus votants. Els restos i tot el que comporta la llei d’Hont han fet que el PP s’emporte el gat a l’aigua i, en vistes que la cosa ha estat tan ajustada, no dubte que s’afanyaran tot el que puguen per carregar-s’ho tot, abans que ningú li ho puga impedir. Em sorprén ara veure a Ròtova entre la llista dels municipis on ha eixit guanyador el partit que proposava un camp de golf, ja que el programa electoral d’aquest no en deia ni una paraula. Però coses més grosses vorem...

Dic el que em comenten alguns votants del PP, principal “paiero” beneficiat en aquestes eleccions; i és que molts dels seus votants no tenen ni tan sols en consideració la qüestió dels PAIs, un fet que a nosaltres ens haguera agradat que tingueren en compte. Molts d’ells estaran a favor, molts altres se’n beneficiaran però d’altres s’han deixat seduir “simplement” pel missatge senzill i simple de la dreta valenciana, del “avanzar” i de la “confianza”, de la no preocupació en els problemes socials, del renec cap a la política i de la diversió amb els grans fenòmens de la Copa Amèrica i la Fòrmula 1; tots vivim massa còmodes com per a seure a pensar si realment el nostre cosí està a una interminable llista d’espera d’un hospital o si el nostre nebot va un simulacre de col·legi en un barracó (“aula prefabricada en perfectes condicions, en espera de la construcció d’un dels molts imminent col·legis”, va arribar a dir el conseller Font de Mora).

I encara, a pesar de tot, encara em fa més por aquella afirmació de la notícia de Las Provincias (6-6-2007, pàg 29), on se’ns diu que l’alcalde de Vilallonga, “tras recibir el apoyo masivo (sic) de su población, puede obviar las múltiples críticas recibidas en la anterior legislatura”, quan, de fet, la major part d’al·legacions que hem presentat se sustenten en informes i raons de pes amb les quals raonar. Espere que el vot, màxim garant de voluntat del poble –això no ho posem en dubte-, no impedisca emprar la capacitat per a raonar i dialogar en els nostres alcaldes.

Llicenciat en filologia catalana

Adéu PP!!!

Per: Juli Ibàñez (Simat).

Per a uns s´han fet curt els darrers 4 anys de vida política, per a altres llargs, molt llargs, i a un servidor sincerament, inerts, molt inerts.
Les majories absolutes, sembla què hipnotitzen al ciutadà mitjà, hi ha molta més vida dins dels mons “rosa” què ens mouen mitjantçant “tòmboles”, “tomates”, “dolces vita”... i mentre, els nostres governants van fent (de les seues!). Al finalitzar aquesta legislatura es compliran 12 anys què porta el PP governant al País Valencià, aon hem tingut 3 presidents populars, Zaplana primer, el seu benvolgut “estimat” Camps, i entre mig dels dos, sense pena ni glòria, el Sr. Olivas, ara immers a tasques més “productives” al sector de les caixes d´estalvis.
Centrant-nos a l´última (l´actual) legislatura, tenim un títol que podríem posar-li, amb l´idioma que més estimen els senyors governants, i de només 4 paraules: “más de lo mismo”. A partir d´ahí, si visquèrem a un País totalment democràtic, ens donaria molts titolars, ja no només a la premsa més imparcial, si és què realment existeix, sino també a tots els mitjans de comunicació que malauradament a dia d´avui formen un “holding” al servei del Govern del “Tio Paco” com vol ara que se´l recorde! Però aprofitant aquestes línees i ja què no ho podrem veure (de moment) als mitjans de comunicació públics del País Valencià, voldria recordar algunes de les “perles” de la gestió del Govern de Camps:
1. Accident de metro a València amb 43 víctimes: aquest trist capítol a la història del nostre País, passarà precissament a la història per ser l´únic País democràtic què ha tingut un desastre d´aquestes característiques i què els seus responsables han ixit impunes i sense cap càrrec dels fets, una comissió d´investigació que només va durar 6 dies, aon el President de la Generalitat no va ni comparèixer, donant totalment l´ esquena a l´opinió pública i sobretot, a les famílies de les víctimes.
2. La vergonya d´Europa: han tingut que eixir a la llum un gran nombre d´informes devastadors per part de la Comissió Europea, en contra de la construcció a les costes valencianes sense ningun tipus de mirament, saltant-se totes les lleis d´habitatge que existeixen i imposant l´esport nacional valencià: “el Golf”, per a què s´hagen inventat al “Conseller Sandía”, el què diu que a qüestions d´urbanisme i habitatge estan fent polítiques completament d´esquerres!!!
3. Els ha eixit més competència: el naiximent de Coalición Valenciana els ha ficat una mica nerviosos, és eixe i no altre el motiu d´aquesta campanya “anticatalanista” del Consell, atacant directament l´Estat Democràtic i de Dret, al voler censurar i tallar les emissions de TV3 al País Valencià, cosa què és totalment inconstitucional. És molt curiós, podem veure tots els canals de televisió que hi han (anglesos, coreans, sud-americans...) i l´únic canal que emet integrament en la nostra llengua ens el volen llevar! Saben què CV els pot llevar molt de vots “blaus”, i pretenen frenar-ho amb accions com aquestes.
4. Fòrmula 1 a València: les declaracions a un dia del començament de campanya del propietaride la F1, Sr. Ecclestone són de jutjat de guàrdia, però com estem a un règim de “república bananera” ningú ficarà remei. És un clar xantatge i un atac directe a qualsevol estament democràtic condicionar la vinguda d´un esdeveniment esportiu d´interés general, a la victòria del PP a les eleccions autonòmiques. Què passa, que la F1 és només digna per a Francisco Camps?
Podria estar tot el dia escrivint sobre la nefasta gestió del PP al Govern Valencià, però ja va sent hora de preparar el canvi, de dir-los adéu, adéu a corrupcions, adéu a corruptes, a especuladors, a censors, a gent què vol la destrucció de la nostra terra, de la nostra llengua i cultura i què només està a la política per interessos personals i empresarials, per omplir-se les “butxaques”, i això té que canviar ja.
Els valencians tenim el proper 27 de maig l´oportunitat de parar aquesta espiral de destrucció del nostre País, tenim un compromís amb la nostra terra i eixe compromís passa per fer fora el partit què està portant-nos a eixa destrucció.
El proper 27 de maig (...i amb permís del Sr. Sentandreu), serà el vertader Dia de la Valencianitat i el començament de la construcció Nacional del nostre País Valencià, perquè amb 300 anys... Ja en tenim prou!!!
ADÉU PP!

Mentides als paisatges del Serpis

Per: Roger Cremades

Les darreres setmanes la Generalitat ha decretat la protecció del Paisatge de la conca del Serpis. S’ha fet sense tenir en compte les activitats i els agents que el fan possible, i volem analitzar aquest fet.
Ningú s’ha recordat de protegir l’agricultura ni els llauradors. Un sector marginat pel govern valencià que ha acabat sense perspectiva de futur immediat ni relleu generacional. Cap responsable tampoc ha pensat a analitar la brutalitat dels canvis que es produeixena a la conca del Serpis. Macrourbanitzacions, camps de golf, asfalt a l’esquena del circ de la Safor, etc... Mai s’ha pres una mesura tan inútil amb un paisatge tan amenaçat com el de la nostra comarca.
L’amenaça més gran d’aquests paisatges són els programes urbanístics que aproven els mateixos corrents polítics que despres volen vendre que protegeixen el paisatge. Ens volen enganyar amb cortines de fum com el decret del que parlem. Així siga, que si no els PAIs no serien rentables, deu pensar algú als foscos despatxos de la Conselleria de Territori i Habitatge.
La fera té dos caps. Un a Vilallonga, on es promou una macrourbanització. I un altre a València, on la bèstia ens vol fer creure que protegirà els nostres paisatges. O perquè el paisatge dels afluents del Serpis, com el Vernissa, no entra en l’àmbit d’actuació?A més a més, la confusió en matèria territorial creada per la dreta governant és una cosa mai vista. Han creat un entramat legal tan ampli com incomprensible per impedir la participació ciutadana. Per eliminar uns drets que la societat civil reclama i manifesta al llarg i ample del territori. Sols cal fer una ullada a la Llei Urbanística Valenciana.
Per continuar amb el Serpis, a Vilallonga ningú ens pot amagar la veritat. “Sempre estem a temps de protegir”, diuen els que manen allí, i mentre el racó del Duc encara no és Parc Natural. No protegir res fermament, fer màrqueting i tenir-ho tot disponible per quan calga urbanitzar. Aquesta és la vertadera voluntat de la fera. Mentir.

* Pels Pobles de la Safor.

Votar és inútil

Per: Lorena Milvaques (Gandia)

L’adversari polític en tota contesa electoral i més en la que arriba en uns dies, no és un o altre partit polític, sinó que és l’abstencionisme entre els joves.
Totes les enquestes ho reflectixen clarament, el sector de la població que menys acudix a votar és aquell que se situa per baix dels 30 anys. Després de les eleccions els mitjans de comunicació i els propis partits polítics passaran hores i hores analitzant resultats. Però fora d'estes anàlisis m’agradaria reflectir en estes línies un fenomen del qual crec cal parlar perquè no se li ha donat veritable importància: l’abstencionisme. Una vegada passe el 27 de maig parlarem molt de qui ha estat realment el guanyador de les eleccions i de si un o altre té més o menys legitimitat de formar govern, amb pactes o sense ells, amb majories o sense elles. Però no ens pararem a pensar que segurament tornaran a repetir-se unes altíssimes taxes d'abstenció entre els més joves. En altres ocasions quasi la meitat de l’electoral no ha anat a votar, i eixa és el vertader adversari contra el qual tots hem de lluitar.
El debat sobre el abstencionisme ve de lluny, històricament el País Valencià ha estat de les comunitats autònomes amb menys participació a l'hora de triar els seus representants en el parlament autonòmic. Si això és així, cal preguntar-se perquè en tots estos anys des de la restauració de la democràcia, no s'ha fet gens des dels poders públics valencians per a fomentar l'esperit democràtic en la ciutadania. Cal fer entendre al ciutadà la importància del dret votar, i no només això, sinó també incitar-li a participar en la vida pública.
Alguns poden opinar que l'abstenció és una forma més de reflectir una opció política com és el possible descontent amb la política en general. Però estos han de veure que d'esta manera no aconseguixen res, ja que amb l'abstenció cada partit fa posteriorment la lectura que li és més propícia. Cal actuar per a acostar-nos a les quotes de participació de països com Suècia o Noruega on la sol rondar el 80%, enfront de cultures com la nord-americana, on una taxa de participació del 40% és una fet natural.

Iniciatives com la posada en marxa pel Consell dels Joves de Gandia, qui ha convidat els candidats municipals a presentar els seus programes i a respondre a les preguntes de les associacions juvenils, són dignes de lloança. La posada en marxa del web http://www.votaresinutil.com/ vol colpejar fort en la lacra de la joventut actual: la passivitat i el passotisme. És per això que tots els partits polítics, d’un o altre signe, deurien treballar de valent per fer que el diumenge 27 de maig cap jove pense que anar a dipositar el seu vot és una pèrdua de temps.

Assessora de l'Àrea de Planificació i Projectes de l'Ajuntament de Gandia.

300 anys després del mal d'Almansa i ací estem

Per: Emili Selfa (Beniopa).

Els valencians no hem oblidat la desfeta d’Almansa, d’aquell 25 d’abril d’ara fa 300 anys. No pot ser d’altra manera, a aquella decisiva jornada i a aquells camps castellans, uns exercits, majoritàriament estrangers, decidiren el nostre futur com a poble.

Si des de la fundació del Regne per Jaume I havíem consolidat un estat amb atributs, lleis i govern propi, aquell conflicte ho ensorrà tot. Les circumstàncies polítiques derivades de la mort, sense descendència, del darrer rei de la casa d’Àustria provocaren la guerra entre els dos pretendents a la corona hispànica. S’ajuntaren diversos conflictes: dinàstic espanyol, internacional entre potencies hegemòniques, i de revolta social valenciana. Calia prendre partit i els valencians optaren per l’arxiduc Carles d’Àustria, i Basset fou el nostre heroi nacional. El mateix 1707 caigué València i tot acabà definitivament amb la caiguda de Barcelona el 1714 i amb els tractats internacionals de pau. Els maulets perdérem, però allò segur és que mai imaginarien les funestes i desproporcionades conseqüències d’aquella derrota.

La repressió fou immissericorde. Venjança i mort a les viles rebels: Pego, Vila Real, Dénia,... i l’exemple ignominiós de Xàtiva, incendiada i arrasada per complet i desposseïda del seu nom històric pel de San Felipe. No van tardar en aparèixer els decrets del nou borbó, l’abolició del furs i el Decret de Nova Planta. Durant més de cent anys estiguérem sotmesos a un estat militar governat pel Capità General de València, per suposat estranger. Els canvis venien forçats, el canvi de llengua a l’administració i a l’església, la nova jerarquia eclesiàstica forana, els ajuntaments, les universitats, ... Certament els borbons representaven el despotisme il·lustrat i, pot ser, totes les monarquies del moment tendien al centralisme, però els efectes d’aquella derrota per al nostre poble han estat decisius. Aquells botiflers, militars, eclesiàstics, magistrats, regidors; s’emplearen a fons, de manera sistemàtica i contundent, “para que no haya ninguna diferencia con los de Castilla”. Aplicaren mà de ferro per a un poble sotmès.Però, ara podem dir també, ben alt i ben clar que han fracassat. Que la morta està viva, i que després de 300 anys, ací estem. Han passat il·lustracions, revolucions burgeses, repúbliques, revolucions proletàries i dictadures, i el poble valencià no ha abandonat. Que l’Espanya que somiaren els borbons, a l’estil centralista francès, no ha existit mai si no s’imposa per les armes. Els costa d’entendre que Espanya serà plurinacional i diversa o no serà. I hui toca, encara, recordar tot açò, perquè els hereus de tot aquell genocidi sistemàtic se’n van a jugar al tenis i no tenen la dignitat de posar ni cara de circumstàncies en el moment de recordar la ferida. Els valencians, hereus d’aquells patriotes maulets necessitem recordar-ho i actuar políticament i en conseqüència, per poder encarar un futur esperançador per al poble valencià. Les properes eleccions són una oportunitat de portar-ho a la pràctica, no la deixem passar. Mentre senyalar que ens ha agradat molt que l’ajuntament de Gandia haja instal·lat la monumental escultura al·legòrica d’Antoni Miró en un lloc tan assenyalat, la nova plaça del 25 d’abril, com és l’entrada principal de la ciutat. Ací estem.

Professor de secundària.